dijous, 8 de maig del 2008

Quién te ha visto...

Ai, de l'amor a l'odi hi ha un pas, i en aquesta mena d'"amor" que sentim els fans cap als nostres cantants, escriptors, actors, etc. favorits, també. Sense anar més lluny, a dia d'avui i després de tantes decepcions encara no sé si considerar-me fan o detractor de Fanguarra Fangoria.

Amb Morrissey em passa una cosa semblant. Quan vaig descobir els Smiths, l'any 1994, vaig flipar en colors. Vaig descobrir unes lletres, una actitud, tot un món... que, a més, em va portar a tot un món nou d'universos paral·lels i a descobrir que durant els 80, que tenia per una dècada superficial, es va gestar el que avui coneixem per indie (sense els Smiths no hauria descobert els discos dels segells Cherry Red, Factory, Rough Trade o Sarah Records, ni gran part de l'indie posterior ni l'anterior, ni moltes referències literàries, cinematogràfiques o de cultura popular que avui considero imprescindibles...). En definitiva, els Smiths van ser la meva (definitiva) porta d'entrada al món i l'actitud indie.

Però a la vegada, amb els anys, vaig anar veient com el frontman dels Smiths, Morrissey, s'ha anat convertint amb els anys en una caricatura de sí mateix, difícilment defendible avui en dia. I no és que Morrissey s'hagi repetit, ni tampoc ha fet canvis radicals incomprensibles. No és això. És el fet que la seva evolució ha anat prenent, tant en el musical com en el lletrístic com en les actituds a l'escenari, una deriva autocomplaent certament inquietant. Hi ha molts dinosaures de la música que s'han conservat força íntegres artísticament parlant (Patti Smith, Lou Reed, REM...), d'altres han optat en determinats moments per la comercialitat pura i dura (Bowie) i d'altres, com Morrissey, que sense haver-se venut a la comercialitat i sense tampoc haver fet cap disc que diguis que és dolentíssim, senzillament cada dia fan més... ¿pena?

extret de www.elphineas.com
Vull dir, la gran troballa de Morrissey a l'època dels Smiths era fer lletres a la vegada poètiques i socialment rellevants, que mostraven punts de vista inèdits i interessants per parlar dels problemes reals de la gent, una mica a la manera dels drames teatrals de "kitchen sink" dels anys 60 o del neorrealisme italià. Morrissey era la veu dels misfits, dels freaks, dels desclassats, dels fracassats. D'aquella gent anònima i aparentment anodina per fora però que amaga una gran vida interior i que et trobes en cada poble, en cada barriada, en cada escola, en cada centre de treball...

I el més genial de tot era la manera com traslladava l'actitud "misfit" als escenaris. Va aconseguir ser més punk que els punks. I segurament sense aquest mestratge, la posada en escena dels grups indies seria avui molt diferent...

I ara, en què s'ha convertit el senyor Mozzer? Sembla ser que només s'ocupa del seu melic i ens delecta amb temes tan "apassionants" com les seves querelles judicials amb els antics companys musicals, el seu misantropisme i cert tufillo nacionalista anglès. Clar que una vegada t'has forrat de pasta, queda poc creïble fer lletres com "How soon is now" o "This charming man". És el que té ser profeta dels misfits, que una vegada et forres, només pots ser profeta dels misfits milionaris, una mica com la Paris Hilton. Però el pitjor de tot és l'horrorosa i garrula banda musical pseudo-rockabilly amb què s'acompanya des de fa 15 anys i que ara vagi presumint de testosterona en els escenaris quan havia estat un profeta del tercer sexe.

P.S. Paris Hilton rules!

10 comentaris:

Anònim ha dit...

NO ESTIC D'ACROD EN ABSOLUT!!

A veure Rafa!
No només no és que Moz no hagi fet cap disc dolent, no, es que "You are the quarry" és el millor album de la seva carrera, i dona vint patades al cul (o més!!) a "The Queen is dead". I les ventes i la crítica son unànimes en aquest aspecte

Autocomplaent? Lo cualo? Ell es una diva, un veitable Deu i actua com a tal, faltaria més!

Que s'ha masculinitzat? Ahjaja aquesta si que es bona! Tu has escoltat la lletra de "Dear God please help me" el seu darrer album en el que demana consell a Deu per haver-se enamorat d'un noi?

Que la seva banda es rockabilly? Però si té el millor soó de tota la seva carerra!! Escolta el disc "Live at Earls Court" o el DVD "Who put the M in Manchester?" i al·lucinarás!

Jo crec,sincerament, que està en el millor moment de la seva carerra!

Per cert el vaig a veure a Madrid el 19 de Juliol amb Siouxie i Mika, a veure si em deixa malament no!

Rafel ha dit...

Glamboy, per a gustos, colors!

A mi la carrera en solitari de Morrissey fins l'any 1994 em sembla força bona. "Vauxhall and I", "Your arsenal" i "Bona drag" trobo que són tres discos imprescindibles.

Amb la testosterona no em referia a què Morrissey s'heterosexualitzés, de fet, és cert que "Dear god please help me" és de les coses més semblants que ha fet l'home a sortir de l'armari. El que jo volia dir és que Morrissey ha perdut l'encant que tenia de convertir, sobre l'escenari, l'assexualitat en hipersexualitat.

I pel que fa al so, el You are the quarry em sembla un disc sense ànima, la producció és mala-malísima tot i que, sí, té alguna cançó que se salva... però si vull lletres rotllo milionari excèntric m'agrada més la Paris Hilton! (per cert, el disc que va treure la Paris és MOLT BO a pesar de ser ella!).

Jo ho sento pero el Quarry és un disc amb una producció molt stàndard, molt prefabricada i vulgar! Quina diferència amb la cura amb què triava abans Morrissey els seus productors, va treballar amb la crème de la crème: Stephen Street ("Viva hate", Cranberries, Blur...) Mick Ronson ("Your arsenal", ex-guitarrista de Bowie al "Ziggy Stardust") o Steve Lillywhite ("Vauxhall an I", U2, Siouxsie...).

De fet, a mi la producció "barroca" de l'últim disc no em desagrada, però és que les cançons del "Ringleader..." simplement no arriben a l'alçada... Bé, potser salvo Dear god please help me i Life's a pigsty.

I ho sento però és que tant ell com la seva banda, en viu, em fan sentir vergonya aliena. I quan toquen versions dels Smiths tenen tan poca ànima com quan els New Order toquen velles cançons de Joy Division!

Tu has vist a youtube concerts de l'època smiths per comparar? Especialment de l'època pre-the queen is dead, 1983-1985. Allò sí que era glamour i actitud!

Per cert, vaig posar al The queen is dead com un dels meus discos dels 80, perquè va ser el que més em va marcar. Ara bé com a col·lecció de cançons, el “Hatful of hollow” el supera i tot.

Potser el Morrissey íntim, de “Life's a pigsty” o “Dear god please help me” continuï sent el mateix (tot i que rimar “legs” amb “kegs” sigui un crim), de fet és la faceta que se li dóna millor. El que sí crec de forma definitiva és que Morrissey ha perdut tota la credibilitat i tota la gràcia com a vinyetista social. Les lletres del “Meat is murder” eren creïbles, les del Quarry (Irish heart.., Amreica's not the world, lazy dykes...) no. Crec que el problema és el canvi de perspectiva. Abans escrivia sobre la classe obrera anglesa des de la classe obrera anglesa, amb una barreja de cinisme i tendresa, i ara escriu temes de milionari excèntric exiliat a LA o Roma i com ja he dit, crec que això ho fa millor la Paris Hilton!

De tota manera com ja he dit, per a gustos, colors! Hi ha molta gent com tu a qui li agrada molt el Quarry i que li encanta el Morrissey actual.

Et recomano aquest article de El País i un segon article en anglès del WORD Magazine:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/rey/desnudo/elpepicul/20080414elpepicul_4/Tes
http://forums.morrissey-solo.com/showpost.php?p=783644&postcount=50

Rafel ha dit...

Merda de blogger que no em posa bé els enllaços als comentaris!

http://forums.morrissey-solo.com/
showpost.php?p=783644&postcount=50

http://www.elpais.com/articulo/
cultura/rey/desnudo/elpepucul/
20080414elpepicul_4/Tes

Anònim ha dit...

Et sembla poc social la lletra de "First of the gang to die", en la que reflexa la situació dels mafiosos rapers de LA?

Que no tenen ànima les cançons dels Smiths tocades ara? Mira al You Tube la interpetació de "There is a light thant never goes out" a Manchester i fliparás! O "Panic" a Benicassim...

Bueno, no sé, jo espero veure'l en directe a Madrid i que sigui genial!

Rafel ha dit...

Jeje ja em contaràs què tal (si no dóna planton, clar). Jo a pesar de tot continuaria pagant per veure a Mozzer... però ja no m'agrada tant com per anar a Madrid expressament.

Ei, que Morrissey mola, l'únic que a mi m'ha decepcionat una mica. També passa que em poso en plan mariquita mala i la crítica em surt massa demolidora...

Anònim ha dit...

Com em deixi plantat em posaré defensar la tea posició amb més radicalisme encara!
Sort que el teloners Siouxie i Mika no em fallaran, que no...

Josep B. ha dit...

A part d'entrar en una discusió tancada, i sense posicionar-me sobre el personatge (la meva cultura musical és mes aviat pobre).

Desprès de l'èxit hi han poques sortides, uns intenten reinventar-se a risc de'equivocar-se, d'altres segueixen explotant el mite fins que el mite s'esgota i uns altres es posen davant del mirall a dir-se lo macos que són.

La banda sonora de la meva infantessa és Yellow submarine, Del que queda dels Beatles et puc assegurar que sols m'agrada el què va fer Lennon, McCartney canta bé i potser fa música acceptable, però les seves cançons no m'arriben. De Ringo i de Harrisson millor no parlar.

Rafel ha dit...

Benvingut al blog Skorbuto (és un homenatge al grup punk basc?). Sí McCartney té habilitat per fer melodies però només un Lennon és capaç d'humanitzar-les i fer "que t'arribin". Vés a saber què hagués fet Lennon avui en dia.

Orteras ha dit...

Hola, sento arribar tard a aquesta discusió sobre la gran diva de la meva vida. D’entrada he de dir que no puc ser crític amb ell perquè senzillament es un ídol per mi desde fa quinze o vint anys, de totes formes inclús després de que aquests dies fes un parell de cagades com retrassar el seu nou disc i dir que no comprem el DVD d’uns concerts que edita Universal la seva ex discogràfica amb l’únic argument de que ell no vorà un duro per la compra, segueixo pensant que la seva carrera en solitari es molt i molt bona, que comparar-ho amb la època Smiths es un error que no hauríem de cometre, ja que estem parlant DEL GRUP MES GRAN DE TOTS EL S TEMPS. Personalment crec que el YATQ es un disc equiparable a qualsevol dels Smiths y que espero que el pròxim sigui tant bo com a mínim com el ROTT. Per lo demes la banda que l’acompanya que en el seu dia tenia un look Rockabilly ha anat variant i actualment ja nomes queda el Boz que de tots era el menys RB, de totes formes jo sempre vaig pensar que era una qüestió mes de look escènic que qualsevol altre cosa. Per últim la seva actitud altiva i una mica de starlett vinguda a menys rancuniosa amb gairebé tot i tothom senzillament hem posa calent y sobre l’escenari ja no et vull dir res. Llàstima que els seus directes no siguin tot lo potents que podrien ser per culpa de la tria de les cançons perquè sinó jo no estaria escrivint aixó senzillament hagués mort de gust en algun dels seus concerts.

Rafel ha dit...

Marcel,

Crec que tens raó ens molts punts. Ara mateix rellegeixo el meu post i veig que he exagerat en algunes crítiques... Una cosa bona dels fans de Morrissey és que els que som fans de veritat som hipercrítics!

El millor mèrit de Morrissey ha estat sobreviure a la llegenda dels Smiths. Ara que d'aquí a dir que la seva carrera en solitari és millor que els Smiths...