Adéu blogger, hola wordpress!

Aquest blog es trasllada a Wordpress.

Preneu nota de la nova adreça:

http://mesvellquelanarapeu.wordpress.com

P.S. De moment mentre escric aquestes línies el nou blog està en fase de proves. He migrat tots els missatges i comentaris, però he tingut problemes amb les etiquetes i els Youtube. De tota manera, la migració ha estat tot un èxit.

Ens llegim a Wordpress!

I love synthpop (V): combat pop

Certament, la imatge frívola que tenim dels 80 és l'oposat a qualsevol forma de compromís o reivindicació artístics. Però crec que val la pena recordar que a Gran Bretanya, a mitjans dels 80, en ple auge del thatcherisme i del pop més banal, grups com The Style Council, The Smiths, Billy Bragg o Bronski Beat a través de la iniciativa Red Wedge van arribar a posar contra les cordes al govern de la dama de ferro. I els 80 també són l'època dels últims i activistíssims The Clash (Sandinista!, Combat rock) o de l'estratègia del puny de ferro amb guant de seda de The Housemartins. Com diu Fermin Muguruza, certament va haver una època en què el pop no estava renyit amb el compromís!

Bronski Beat, a part de ser un dels introductors dels ritmes Hi'Nrg dins la música pop van ser un dels millors exponents d'aquest pop de combat. Liderats per un clon de Tintin capaç de fer falsets prodigiosos, ni més ni menys que Jimmy Sommerville, tenen l'honor de ser el primer grup completament sortit de l'armari, que jo sàpiga (tres de tres membres). Potser ara el tema ja està més normalitzat, però aquest videoclip de 1984 és tot un clàssic: Smalltown boy. Només Sommerville era capaç de reivindicar les disco-dives dels 70 i alhora llençar consignes esquerranes.



A mi m'encanta el clip. Per cert, la metàfora de les vies de tren del principi és genial! I Jimmy Sommerville està per menjar-se'l amb patates, què mono!

I aquí teniu una versió ultra-kitsch del "I feel love" de Donna Summer juntament amb Marc Almond. Petardeo i activisme gai. Com ja he dit, ara aquest clip, afortunadament, semblaria trivial, però fa 24 anys les coses no eren ben bé iguals. Boníssima l'obsessió eròtica que tenia Marc Almond amb els toreros!

I love synthpop (IV): New Order

Continuo donant la tabarra amb temes musicals....

New Order són un dels millors exemples de com el pop electrònic és el gènere ideal per combinar seriositat i rigor amb petardeo i frivolitat, classicisme i formalisme amb hedonisme i ball, reflexió i diversió.

Té molt mèrit sorgir de les cendres d'un grup mític (Joy Division, pujats a l'altar del postpunk i de la música sinistra per obra i miracle del màrtir Ian Curtis, 1956-1980), fer "borrón i cuenta nueva" i aconseguir de nou l'èxit i reconeixement per mèrits propis, i més quan canvies el postpunk sinistre per la música de ball. Però les referències a un passat mític sempre són inevitables. I de fet va ser el propi Ian Curtis qui va introduir a Bernard Sumner i a Peter Hook a la música de Kraftwerk i és el propi Ian el tema de la cançó que us presento: "The perfect kiss". Un clàssic de les pistes de ball, sí, amb perdó del més mític tema de New Order, Blue Monday, i a la vegada una de les millors lletres que mai s'hagin escrit sobre el suïcidi d'un amic: "My friend, he took his final breath / Now I know the perfect kiss is the kiss of death".

I love synthpop (III): Les edats de Depeche Mode durant els 80

Nota: abans de llegir aquest post, llegiu el que he escrit sobre Vince Clarke

Als Depeche jo els vaig descobrir amb el "Violator" amb 13 anyets, el 1990. Vaig ser tant fan, que va ser el primer grup del qual em vaig dedicar a investigar retrospectivament la discografia sencera. I quina va ser la meva sorpresa en trobar-me amb un grup amb unes metamorfosis comparables amb les de David Bowie als 70! Perquè després diguin que el tecno sona tot igual!

De la primera etapa amb Vince Clarke, d'estil diguem-ne "New romantic" ja hem parlat. És un fet que quan Vince va marxar del grup ningú apostava per Depeche, però Martin Gore es va decidir a passar a composar. La gràcia d'això és que Depeche trigaria uns anys a trobar un estil propi i que experimentarien amb molts sons. Des d'aquest humil racó us en faig una petita mostra:

Tecno sinistre: The sun and the rainfall (1982)



Tecno amb missatge social (anticapitalista, ecologista...): Everything counts (1983)



Tecno industrial (amb més missatge social): People are people (1984)



Tecno dark-eròtic-post industrial: Stripped (1986)




Tecno amb ínfules classicistes per a les masses: Never let me down again (1987)



Tecno macarra rockabilly d'spaghetti western: Personal Jesus (1989)



I això que no comento la carrera posterior fins a l'actualitat, ehhh? Per cloure aquest accidentat post, no em puc estar de posar-vos la cançó que va tenir la culpa de tot. La que em va fer ser fan d'aquest grup: Enjoy the silence (1990).



Ei que queda pendent encara parlar de New Order, Pet Shop Boys, Bronski Beat... no us lliurareu del tecnopop, de moment...

I love synthpop (II): Vince Clarke

Seguim amb el nostre repàs tecnopopero de l'altre dia, i ho fem amb un petit geni quasi sense rivals durant la primera meitat dels 80, Vince Clarke.

Vince Clarke va estar només un any a Depeche Mode, de 1980 a 1981, però va deixar petja. L'àlbum de debut de Depeche Mode, Speak & Spell (1981) és una joia per a qualsevol tecnopoper que es preuï amb cançons tan imprescindibles com "Photographic", "Shout" o la sorprenentment homoeròtica (per una banda formada per quatre homes heterosexuals) "What's your name?". Poca gent es prenia seriosament als Depeche l'any 1981, però aquest disc de debut que s'ha anat revaloritzant amb els anys demostra que estaven entre els millors pupils de Kraftwerk.

Vince era responsable de totes les cançons del disc menys dues. El que realment sobta és que Martin Gore pogués remuntar el grup després de la marxa del principal compositor. De fet, la gràcia de Depeche Mode és que es van haver de reinventar vàries vegades al llarg dels 80, fins a trobar un estil propi i inconfusible a partir de la trilogia "fosca" (Black celebration-Music for the masses-Violator).

Però sobre les edats de Depeche Mode parlarem més endavant. Ara estem amb Vince, l'autor del primer gran hit dels Depeche, versionat per gent tant dispar com Nouvelle vague, Mika o ... Marta Sánchez! Aquí els tenim uns joveníssims Depeche Mode amb Vince Clark com a compositor. M'encanta l'aire macarrilla de Dave Gahan i les "noies de companyia"! Just can't get enough:



Després de deixar Depeche Mode, Vince Clarke es va aliar amb una cantant de portentosa veu, Alison Moyet per formar el projecte Yazoo. Curiosament el seu primer hit és una cançó que els seus antics companys de Depeche li van rebutjar per "nyonya", i que, de fet ho és, i molt (visca la nyonyeria!). El que no sabien els Depeche és que Vince es forraria amb aquesta cançó, no tant per la versió original de Yazoo (la millor) sinó per les versions supervendes que van fer Flying Pickets i ... Enrique Iglesias!



El projecte Yazoo tampoc va durar massa, dos discos, tot i que el grup compta amb una sèrie de hits que han esdevingut complets clàssics del synthpop com "Nobody's diary", "Don't go" o l'estàndard de les pistes de ball "Situation". Vince assegurava que tots els sons els creava ell i que mai samplejava, serà veritat? En tot cas és un genial compositor pop. Per cert, Yazoo van ser invitats d'honor al darrer sonar. Quina emoció aquesta reunió entre Vince i Alison 25 anys després.

Finiquitat Yazoo, Vince inicia el projecte que li ha durat més i sens dubte el més "petardo" de tots ells, Erasure, tot i que potser musicalment sigui el d'inferior qualitat. Alison Moyet va ser substituïda pel seu clon vocal masculí per Andy Bell, un dels primers cantants fora de l'armari del pop anglès, circumstància que queda molt patent en les lletres tant de drama queen del grup (Vince és hetero, encara que té molta ploma!). Us deixo amb "Oh, l'amour", per cert quines pintes entre Pierre et Gilles i els dibuixos de mariners de Jean Cocteau!



Per cert, no us perdeu l'homenatge que van fer a ABBA:

I love synth-pop (I)

El pop electrònic ha estat un gènere musical sovint menyspreuat. Des dels primers 80 ja era un gènere controvertit. Recordo haver sentit des de petit opinions del tipus que no tenia mèrit, que no tenia ànima, i sens dubte, l'opinió més omnipresent entre els meus companys d'EGB i BUP: que era música per a monyes (sic). Bé, cal dir que en tot prejudici hi ha una petita part de veritat: els clubs gais de Nova Iork, Londres o Eivissa van ser pioners als anys 80 en introduir aquest estil musical en les seves diferents mutacions -synthpop, electro, hi'nrg, house...-. I, sens dubte, abans que el petardeo i les Arenas movedisses envaissin amb dubtós gust la Barcelona gai, molt moderneo hetero peregrinava per antros gais com Satanassa o El Convento per la qualitat música que posaven (miracle, no posaven bacalao!).

Fins i tot, la gent moderna i indie no es lliurava de certs prejudicis, sobretot en plena era grunge. Després, cap a mitjans dels 90, amb el boom de grups com Chemical Brothers i els inicis del festival Sonar, la música electrònica es passaria a veure com a "cool" i ex-grunges que havien despotricat del synthpop passaven a escoltar només música electrònica i dir que el rock havia mort. No és broma, Pet Shop Boys, probablement el grup de pop electrònic amb una trajectòria musical més sòlida, han tingut un reconeixement molt tardà com a grans artesans de cançons pop que són, a l'altura d'uns Lennon/McCartney. Sempre se'ls va titllar de "frívols" (què havien de fer? agafar guitarres distorsionades i cantar "que xungo estoooy, que neeegro lo veo tóoo, mi voy a suisidáaaa"?). O, per exemple, els menyspreu cap a New Order de molts fans de Joy Division (nota per a profans: New Order són la continuació del projecte Joy Division; després del suïcidi del cantant, Ian Curtis, els membres restants van canviar les guitarres pels sintetitzadors): recordo un company d'universitat que tenia un gust musical exquisit i de fet va ser qui em va introduir a Joy Division, que un dia em va veure escoltant New Order, grup que jo ja coneixia d'abans de Joy Division, i em va dir: "New Order? ecccs, si és tecno!!!" (toma prejudici!).

Amb el synthpop passa com amb tots els altres estils musicals que englobem dins aquesta cosa informe que és el pop: la idea ve de fora i els britànics la vampiritzen. Als 60 això va passar amb el blues i el rock'n'roll americans. La idea va ser dels ianquis però les vendes al final se les van endur els Beatles i els Rolling. Però després de la sacsejada del punk, els anglesets, tan donats a mirar-se el melic, i que les úniques vegades que miraven fora era per agafar idees de la música americana, van començar a mirar a l'altra banda del canal de la mànega. Gent com Bowie o Brian Eno, durant la segona meitat dels 70 van fer peregrinacions a Berlin per empapar-se de modernitat krautrònica i prototecno. I de fet, tots i cadascun dels primers grups de pop electrònic tenien el mateix referent musical: sí, estem parlant dels pares de l'invent, Kraftwerk.

Kraftwerk

Aquests xicots de Düsseldorf venien del "krautrock", de fet tenen molts lligams no només musicals sinó personals amb clàssics del gènere com Neu! o Can. En realitat, del krautrock al synthpop hi ha només un pas, que és prescindir dels instruments analògics, encara que sigui amb ordinadors que ocupen tota una habitació. Tot i que venien del conservatori, que eren confessos fans de Stockhausen i que els seus inicis són molt experimentals, a partir de mitjans dels 70 van començar a facturar discos cada vegada més pop i "assequibles": Autobahn (1974), Radioaktivität (1975) i, sobretot, els dos discos que més han influït en el synthpop: Trans Europa Express (1977) i Die Mensch Maschine (1978). La cançó més famosa de Kraftwerk és "Das Model" però em plau més el retrofuturisme irònic i la posada en escena de Die Roboter. En 30 anys el so no ha envellit gens!



Visage

Abans de Visage, gent com John Foxx, Gary Numan o OMD ja havien introduït les ensenyances de Kraftwerk en terres britàniques. De fet, "Enola gay" d'OMD, es pot considerar el primer gran èxit de vendes synthpop, la tardor de 1980. Només dos mesos després, Visage van rebentar les llistes d'èxits europees amb una fórmula musical semblant, però la van presentar amb una exòtica imatge neo-glam i bowie-esca que Steve Strange, líder i veritable ànima de Visage, portava cultivant des de finals dels 70 al club Billy's de Londres, freqüentat entre d'altres per Boy George. Aquest club londinenc, amb més plomes que un galliner i que semblava una pasarel·la parisenca, va ser el caldo de cultiu de l'efímer moviment que després s'anomenaria "new romantic" i que tant van copiar els Mecano de la primera època. De fet, el vídeo de "perdido en mi habitación" copia coses del "Fade to grey" de Visage. Per no parlar del furor que van fer a principis dels 80 els harlequins, els paiassos tristos i els vestits colonials d'època (com els horrorosos pantalons bombatxos que van popularizar Duran Duran i que encara a dia d'avui porten moltes noies okupa-perroflautes)!



"Feel the rain like an English summer / hear the notes from a distant song / Stepping out from a back shop poster / wishing life wouldn't be so long". No és un marcià, és Steve Strange abans d'esguerrar-se la vida amb l'heroina. Per cert què seria de l'italodisco sense "Fade to grey". I quin glamour-chic els versos en francès: durant el canvi de dècada dels 70 als 80 als britànics els fascinava Europa, tot plegat quedava molt (mari)culte!

Per cert que quin homenatge/plagi a Visage el de Kelly Osbourne!

I a la propera entrega: Yazoo, New Order, Bronski Beat i Pet Shop Boys, entre d'altres.

Radovan Karadzic, Adolf Eichmann, Hegel, Max Aue i la banalitat del mal

Sens dubte, la notícia d'aquesta setmana ha estat la detenció del criminal de guerra Radovan Karadzic. Karadzic, buscat des de fa més d'una dècada, és el principal responsable de la matança d'Srebrenica, l'episodi més sanguinari de la guerra de l'ex-iugoslàvia, on van ser assassinats uns 8000 bosnis musulmans, el genocidi més important des de la segona guerra mundial en terres europees.

Karadzic ocultava la seva identitat sota una tupida barba i una nova professió com a curander. De fet, tenia pàgina web i tot! http://www.psy-help-energy.com/ No us perdeu els amulets de tot a cent que venia!

Aquí tenim una foto d'ell donant una conferència. Noteu el seu look a mig camí entre un neohippie pacífic i un malèvol Rasputin:


El més fort de Karadzic o el que m'ha xocat més és que era un poeta relativament reconegut (premi de la Unió d'Escriptors de Rússia l'any 1994), fins i tot algun dels seus llibres de poesia és per a nens i va estar publicant en la clandestinitat durant el seu amagatall! La veritat sento curiositat morbosa per llegir un poema dels seus. Dulce et decorum est pro patria occidere? (parafrassejant, amb perdó, a Wilfred Owen). Per a la història de la infàmia queda una frase d'aquest carnisser durant el setge a Sarajevo de 1993: "Els habitants de Sarajevo no contaran els seus morts. Contaran els vius".

Tot això em recorda molt a la cèlebre tesi de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, a propòsit del criminal de guerra Adolf Eichmann, responsable de la logística dels camps d'extermini nazis. Eichmann, segrestat pel Mossad i executat a Israel, havia estat amagat durant anys a l'Argentina sota una falsa identitat (ens sona la història?). Durant la seva defensa en el judici que se li va fer, bàsicament va dir que es va limitar a “obeir ordres”. El cas d'aquest home, de més aviat poques llums i personalitat dèbil i mediocre, per ser el criminal de guerra que era, era per a Arendt un exemple paradigmàtic del que ella va anomenar "la banalitat del mal". Doncs sí, els malvats són gent superficial i vulgar, com tu i con jo. No són uns llucifers.

Això sí, veiem que la història es repeteix. ¿Ho fa, com deia Hegel, la primera vegada com una tragèdia, la segona, com una farsa? En tot cas el silenci dels morts és el mateix i la neu cau cada hivern, amb la seva lleugeresa, sobre els vius i els morts, a Auschwitz i a Srebrenica (parafrassejant aquesta vegada a James Joyce).

P.S. La banalitat del mal és òbviament un dels temes centrals de Les Bienveillantes de Jonathan Littell (vaig per la pàgina 437, tot just he acabat el capítol “Courante”, cuidadín no em feu spoilers). De fet, és tan banal el mal com per poder-nos podem identificar amb el protagonista? Haguéssim fet el mateix en la seva situació, tal i com assegura ell?

Solucions imaginatives a la crisi: satisfer la luxúria estiuenca

L'arqueòleg glamurós ens proposava l'altre dia un seguit de solucions imaginatives a la crisi que ens cau a sobre. Crec que es va oblidar d'un aspecte ben important.

Sí, lectors malpensats, l'heu encertada. Quan la calor apreta i homes i dones anem pel carrer més lleugers de roba és inevitable que a tots ens pugi la líbido (a l'estiu, tota cuca viu). Però passa que no sempre tenim a mà amb qui desfogar-nos o bé, ens ve de gust fer una cosa un xic diferent al de sempre, ja sigui sols o en bona companyia. Ja sabeu, l'avorriment mata... però sovint ens fa exercitar el cervell i trobar solucions creatives.

En aquest tipus de situacions d'emergència podem recórrer a les fruiteries del nostre barri que estan molt ben assortides:



Això sí, no sigueu garrepes i encara que hagi augmentat el preu del petroli i derivats, sigui en solitari o compartint-ho amb algú, no escatimeu despeses en condons i lubrificant!

P.S. Com es nota que estic avorrit, eh?

Noam Chomsky i Michel de Foucault

Us pensàveu que el Youtube només serveix per trobar vídeoclips petardos?

Doncs bé, pujaré una mica el llistó cultural d'aquest blog. No puc arribar al nivell d'erudició d'un Max Aue, però per alguna part s'ha de començar. Així que començarem per una lluita de titans del pensament postmodern: Noam Chomsky vs. Michel de Foucault.



I vosaltres, de qui sou?

Moi, Lolita

Donat que tinc lectors (i qui sap, lectores) que agraden de les formes femenines, gaudiu d'un homenatge als sentits i a la ment que us ofereixo a partir d'unes de les cançons més petardes del pop en francès dels darrers 30 anys. De fet, a mi les dones ni fu ni fa sexualment parlant, però les "lolites" sempre m'han cridat l'atenció, de la mateixa manera que les "donasses" a l'estil Courtney.

En la cultura francòfona hi ha una predilecció molt marcada per les lolites. Penso en clàssiques dels 60 com France Gall o Jane Birkin. Però jo com que sóc més vuitanter des d'aquí faré un petit recordatori-homenatge a unes altres "Lolites":

Lio

Aquesta cantant belga d'origen portuguès fa seduir a tota una generació en el canvi de dècada entre els 70 i 80. Cal dir que el seu primer disc va ser produït per uns dels pioners de la música electrònica, Telex. I que fins mitjans dels 80 va treure un seguit de discos força dignes. Per la memòria queden hits com "Banana split" (no us perdeu el vídeo de youtube... segur que de seguida entendreu la "metàfora" del plàtan i les cireres), "Si belle et inutile", "La reine des pomes" o "Mona Lisa".

Però el seu gran hit, sens dubte, és "Amoureux solitaires", tot un clàssic de la música electro que va ser un hit als països francòfons l'any 1980. Una petita joia escrita pels Telex que, per cert, aquell mateix any van representar Bèlgica a eurovisió en una memorable actuació. Off topic: penseu que si parleu de "Telex" davant les vostres coneixences quedareu com uns moderns, doncs van ser invitats al sonar fa un parell d'anys si no recordo malament. Per a tots vosaltres, Lio:



Stephanie

Si hi ha algú que als anys 80 li podia arrebassar a Lady Di el títol de reina de cors eren les germanes Grimaldi. Caroline, després d'un amour fou amb Philippe Junot va sentar el cap amb Stephano Cassiraghi, pare dels seus tres fills grans i que va morir en un desgraciat accident. Però mentre la seva germana gran sentava el cap, Stephanie es va convertir en un relleu encara més enfant terrible que la seva germana gran: "la princesa rebelde", que deien a la revista "Hola". Igual li donava per liar-se amb playboys de dubtosa reputació com per ser pionera del topless o... fer de cantant! I és així com el 1986 aquesta Lolita de masculines faccions (té una mandíbula que ni Morrissey) va iniciar-se al món de la música. Jo em quedo amb els seus pentinats made in Llongueras que van fer veritable furor. Recordo un amor platònic de la infantesa, una amiga de la meva germana gran, que portava un pentinat igual (sí, fins ben bé als 10-11 anys vaig tenir tendències bisexuals).



Alizée

Sens dubte, la Lolita per excel·lència del pop francès de l'última dècada. Recordem que la noia va ser descoberta pel tàndem Mylène Farmer/Laurent Boutonnat, a qui ja vaig dedicar un post. La meva reflexió malèvola és que segurament Mylène Farmer, als seus 40 anys tenia una sèrie de lletres al calaix que no podia cantar ella a la seva edat, ja que li esqueien millor a una noia de 16 anys com Alizée. De fet durant 2001-2003 Mylène va estar pluriempleada: escrivia cançons per a Alizée i cançons per a ella mateixa. Només de la malèvola ploma de Mylène podia sortir un hit tan rodó com Moi Lolita. Tampoc vull oblidar la cançó "J'en ai marre". De fet al blog de jenesaispop discuteixen si Coldplay l'ha plagiada en el seu nou single!

Per a tots vosaltres, "Moi Lolita", d'Alizée:

Parli'm en comú

Penjo un escrit no original, però és que ho expressa tot mil vegades millor del que ho faria jo. Mandrós que és un. L'article és del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universidad Autónoma de Madrid.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/628/un-manifiesto-nacionalista/

Que, per cert, veig sorprès que skorbuto, un dels comentaristes d'aquest blog, ha opinat en el post que enllaço. Quines casualitats!

La veritat és que parlar de llengües i tot el que comporta el tema és una mica obrir la caixa dels trons en quant a blogs respecta (diguem que és com una mena crida irresistible per a trolls de diferents ideologies), i són temes que em fa un pal immens discutir. I és que parlem d'un debat que fa honor al nom d'aquest blog: més vell que l'anar a peu!

Només dir que em fa tanta tírria UPD, Ciutadans i Convivencia Cívica com ERC, la plataforma per la llengua o gent tipus Víctor Alexandre. De veritat és que si em mullo m'arrisco a que els d'un extrem m'acusin d'abertzale radical tancat amic dels terroristes i els altres de venut-botifler-traidor-feixista.

Per cert que per a trolls, els de Noruega:

Al planeta de les granototes no tenen problemes de llengües, i fins i tot s'entenen molt bé amb els trolls!

Impressions d'Escandinàvia

Unes petites reflexions inconnexes del meu mini-viatge per Escandinàvia.

Enveja, d'uns països amb un nivell de garrulerisme ostensiblement més baix.

Enveja, d'uns països on es respecta l'entorn i on el desenvolupament econòmic no ho ha arrassat tot. On bosc vol dir "bosc", no quatre arbres mal arreplegats i natura vol dir natura no "espai no urbanitzat".

Enveja, perquè a mi la pluja i el clima d'entretemps m'encanta, i aquestes dates per allà és com si fos primavera.

Enveja, perquè els nòrdics són més alts, més ben fets i més guapos que nosaltres, els llatins. Ja sé que és subjectiu, però, bé, és la meva percepció. No, no vam fer cap trio, malpensats!

Enveja, de tres països petits, de fet, amb llengües molt semblants, que han après conviure entre ells al llarg de la història (amb els seus rifi-rafes, és clar) sense imposar-se els uns als altres. Amb això de les llengues escandinaves, com diuen a la wikipedia, passa el que deia el lingüista jueu Max Weinreich, allò de què "una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una flota" (en yiddish: "a shprakh iz a dialekt mit an armey un flot").

Doctor, l'enveja és sana?

Ja sé que em direu que si hagués de passar un hivern sencer allà, amb les "fenomenals" temperatures i les llargues nits, un altre gall cantaria i és cert.

Keroro al país dels fiords (podeu fer clic per veure la foto amb més detall)

P.S. Emulant al Ferran i als seus amics em vaig banyar (en pilotes és clar, al fjord d'Aurland), això sí no vaig poder passar dels genolls. Mai i quan dic mai és MAI he "tastat" una aigua tan gelada!!!! Les fotos no les penjo que a l'interviu em donen més per elles!

Records dels 90 (II): La más grande

Molts homes gais i molts heterogais (uséasé, homes heterosexuals susceptibles de ser confosos per gais) tenim una fal·lera per les donasses, o sigui, aquelles dones que responen a l'arquetip mític d'Eva, de la mantis religiosa, de la vagina dentata, de la puta, de la diva. Lucía Etxebarria ho explica molt bé al seu llibre "Courtney y yo". Crec que antropològicament aquesta devoció té a veure (però això és una interpretació 100% personal) amb les restes de religió matriarcal que queden del món prehistòric. Recordeu les venus prehistòriques com la Venus de Willendorf:

Una predecessora de Courtney Love, fa més o menys 25.000 anys

Courtney Love és la donassa par excellance dels anys 90, per disgust de Madonna. Realment la vaig redescobrir tard, però ja se sap la dita: nunca es tarde si la picha dicha es buena, tot i que ja em va fascinar la imatge de Courtney quan el suicidi del seu marit Kurt Cobain, l'any 1994. Recordo haver vist al telenotícies unes imatges de Kurt i Courtney, completament drogats, amb la seva filla Frances en braços baixant d'un avió. Tremend.

Per pur prejudici vaig trigar uns anys a descobrir Hole, el grup de Courtney. En un principi em va semblar un més dels grups sorgits de forma oportunista a rebuf del grunge. Però va ser gràcies a la genial pel·lícula 200 cigarettes (1999), i sobretot a una frase pronunciada per ella a la pel·lícula, en què el personatge que interpreta Courtney fa un particular desafiament al seu millor amic, amb qui han tingut una tensió sexual irresolta des de sempre: "I dare you to fuck me". Des de llavors, em vaig convertir per sempre més en debot fan d'aquesta antidiva. "El escándalo de Larry Flint" és, òbviament una altra referència cinematogràfica ineludible quan es parla de Courtney Love, però m'estimo més des d'aquí reivindicar aquesta deconeguda comèdia romàntica sui generis:



Tot seguit va venir el redescobriment de la carrera musical de Courtney, especialment d'un disc "Live through this" que no només és un dels millors discs del grunge, potser només superat pels discos de Nirvana, sinó que és un dels 10 grans discos enblema dels 90.

Realment m'és igual si el difunt Kurt Cobain va tenir o no a veure en el contingut musical del disc. Jo personalment crec que sí, per les harmonies i acords que utilitza, però tant fa. El que marca la diferència és la forma de cantar de Courtney. Ja sigui intimista (Doll parts, Softer softest) o histèrica (Gutless), ens presenta una forma de cantar fresca, inèdita, fascinant i sobretot amb una força indescriptible. Mai uns brams (en castellà, "berreos") van tenir tanta expressivitat, al menys per a mi.

I les lletres, quines senyores lletres. Des de la paròdia venjativa que fa del moviment riot girrrrrl a "Rock star" al calfred que et recorre quan escoltes la veu de Courtney superposada amb la del seu llavors marit Kurt Cobain a "Asking for it": "If you live through this with me, I swear that I will die for you"; de la dona víctima d'una societat masclista ("Miss world" o "Doll parts" amb la inoblidable frase "I want to be the girl with the most cake") a la dona botxí que es pren la seva revenja ("someday you will ache like I do" canta Courtney al final de "Doll parts" o el també suggestiu final de Violet, en què dóna la volta a la truita a la cançó: "I told you, from the start just how this would end: when I get what I want, I never want it again"). Així és Courtney: ni puta, ni submissa.



"Might last a day, yeah / Mine is forever"

Com, que encara no has sentit aquesta obra d'art???

Per cloure aquest post, no em puc estar de penjar aquest genial homenatge-paròdia que van fer els de Muchachada Nui. A l'sketch surten Courtney i la seva filla Frances. Insuperable la frase final de Frances a Courtney.

Records dels 90 (I)

Fa unes setmanes, glamboy69, AKA arqueòleg glamurós, em va emplaçar a escriure alguna cosa sobre els 90. La veritat és que he fet bastant repàs musical dels 80 i sobre els 90 no tant. I no serà per música de l'època que escolti, però és que em costa més sentar càtedra i parlar de moviments, corrents i tot el rotllo aquest. Més que res que jo puc dir que si jo hagués estat jove als 80 (que no ho vaig ser, que era nen, que em van agafar entre els 4 i els 13 anys) jo hagués estat tecnopopero, neoromàntic, amant del cutrepunk, una mica sinistre, postpunk i indie en el sentit què s'entenia a mitjans dels 80 (c86, sarah records, smiths, jesus and mary chain, etc.).

Dels 90, no puc dir ni que fos shoegazer, ni grunge, ni britpopero, ni integrista de la música electrònica, ni bakala, ni trance, ni triphopero, ni hiphopero, ni r&b. I no obstant, els vaig viure molt intensament, com no podria ser d'una altre manera, doncs em van agafar en la "flor de la vida", dels 14 als 23, lapse d'edat decisiu on els hi hagi pel desenvolupament personal d'una persona (l'éducation sentimentale que diria Flaubert).

Let's start from the beginning

El canvi de dècada jo el vaig viure com una revolució llargament esperada. Ja dos anys abans vaig viure intensíssimament la moda tonta de l'acid house. I certament ja abans del canvi de dècada em vaig convertir en un amant de la música electrònica pre-bakala, rotllo house i "baggy". Clar que van arribar Chimo Bayo, la ruta del bakalao, el del mechero de la sole, la música trance i ho van destroçar tot.

Certament, els començaments de la dècada dels 90 són un moment que m'horroritza i m'atrau a parts iguals. L'època horrorosa de les "mama-chicho", de la "quinta marcha" i "hablando se entiende la basca" i els flequillos horrorosos de Penélope Cruz i Jesús Vázquez (pentinat que va fer furor, jo mateix portava flequillo a l'estil Jesús Vázquez entre 1990 i 1992). Nens i nenes que llegiu aquest blog, recordeu que parlem de la prehistòria, aquella època en què Jesús Vázquez era suposadament hetero.

De qui més fan vaig ser a l'època era dels Depeche Mode de l'època Violator. També vaig viure amb devoció els començaments de Fangoria, ja sabeu aquella era pre-vulcana i vulcana en què era realment alternatiu ser fan de Fangoria... Una de les cançons favorites de l'època del meu xicot és el "groove is in the heart" de Deee Lite. Fangoria els van recopiar descaradament a "Hagamos algo superficial y vulgar", i per a mostra, un botó:



Què petardos eren Deee Lite... quins temps...

I aquí la prova de les "inspiracions" de Fangoria:



Un altre element de la banda sonora de l'època és la Madonna putón del "justify my love" i sobretot l'Erotica, que em recorda tant a quan anava a les tardes bollycao de la discoteca metro, en què et regalaven un bollycao a l'entrada. Bollycao i cubata per berenar diumenge per la tarda amb l'erotica de fons...



I de cop...

...els 90 que tan electrònics van començar es van convertir en guitarreros. Era encara l'any 1991, però la bomba va esclatar per aquí el 92-93. De cop i volta tots els moderns van tornar a les guitarres, òbviament "smells like teen spirit" va tenir la culpa, però tot i que Nirvana m'agraden força, jo sempre em vaig sentir més shoegazer que grunge. Distorsió i psicodèlia, però amb bases poppies. Tot el que no fos grunge trigava bastant a arribar aquí. Per exemple Teenage Fanclub els vaig descobrir el 93 i My bloody Valentine el 94. No em puc estar de postejar dos youtubes d'alguns dels meus guitarrejos preferits de l'època:



Què poppies i què macos els Teenage Fanclub. I ara prepareu-vos, els que es maregin que prenguin un biodramina. Melodies celestials però que maregen... cortesia de My bloody Valentine. 13 anys més tard Sofia Coppola en faria d'algunes cançons banda sonora de "Lost in translation". El millor grup dels 90?



..."de niño a hombre"

Doncs sí, igual que la Chábeli Iglesias, tot i que la pubertat ja l'havia passat feia 2-3 anys. Recordo amb especial devoció aquest disc tan aspre, abstracte i poètic, que em va atrapar en una època solitària i entre les cançons del qual vaig redescobrir noves dimensions de la meva individualitat. Sí, REM sonaven a "los 40", però el 1992 com una crisàlida va sortir una nova dimensió de mí, més autèntica, més individual, més personal. "Automatic for the people" va ser la meva particular cerca introspectiva de quan compleixes, desorientat, 16 anys i descobreixes que les respostes són més senzilles del que semblen i són a l'interior, ben endins.





To be continued...

...quan torni d'Escandinàvia!

Keroro

El meu últim descobriment cultural és un dibuix manga que em té fascinat, el sargent Keroro. I com que cada vegada que faig un decobriment cultural, intento fer partícep a la gent del meu entorn, aquest cop els ha tocat que els doni la tabarra a les meves nebodes de 3 i 4 anys. Els vaig gravar un parell de capítols havent-los explicat prèviament de què anava la sèrie (van entendre el concepte "granota" o sigui "g'nota" o "ganota" i el concepte extraterrestre "tat'este"). La veritat és que m'he tornat fan-fan i les meves nebodes estaven super-atentes tot i que em va fer una mica de cosa perquè també estaven fent un cop d'ull la meva germana i la meva mare i el cert és que en comparació amb "Heidi" és una sèrie ràpida i fins i tot "violenta"... bé és un llenguatge visual completament diferent. En general el manga infantil té un no-se-què que m'atrau molt més que el dibuix europeu per nens i ja no diguem el dibuix americà infantil a l'estil Disney. Crec que té a veure amb la simplicitat i gruix dels traços i a la vegada amb la coloraina que li posen els japos, omplint la pantalla de caràcters i pampallugues, amb un ritme frenètic i un humor exagerat, innocent i a la vegada escatològic. És curiós, perquè en quant a còmic d'adults em passa a l'inrevés, m'estimo més el còmic occidental que no pas el manga.

Bé, em trec el barret amb el dibuixant del sargent Keroro. Té molt mèrit donar vida a un personatge amb aquests ulls!

Més informació a la web del club super 3.

Romb a Escandinàvia

El proper dijous marxo romb a Escandinàvia, a fugir de l'enganxosa calor barcelonina. Estarem a Copenhague, Bergen (amb escapada pels fiords) i Estocolm. Algun consell especial d'algun lector?

Deconstruïnt la "movida"

Us pensàveu que m'havia mort? Doncs no, però el meu blog sí que ho està una mica, de mort. La setmana que ve acabo exàmens (sí, als meus 31 anyassos m'ha donat per començar una tercera carrera, deu ser que amb el treball, el marit i el blog no tinc prou). Prometo a partir de llavors ser més regular.

Aquests dies he estat pensant en temes musicals pel blog. Un sobre icones oblidades dels 80 i un altre sobre com vaig viure jo els 90, musicalment parlant. Però vas pensant en temes i veus que al seu torn els pots subdividir més... total que al final no he escrit res!

Bé, anem al gra. Una de les coses que humilment he pensat en reivindicar des d'aquí són uns quants artistes espanyols dels 80 no solen ser els que s'associen ja sigui a la "movida" o al tontipop comercial de l'època estil Mecano. Parteixo de la base que el tàndem imprescindible per entendre l'evolució musical hispana des de 1980 a 1990 és Pegamoides-Dinarama-Fangoria, entre d'altres coses gràcies al geni de Berlanga & Canut i a l'oportunisme i imatge d'Alaska. Però també és injust no considerar que hi ha haver molt més i que de fet, no va existir cap "movida" simplement molts artistes que van coincidir en l'espai i el temps, molts dels quals mereixen ser rescatats de l'oblit (i molts altres que es mereixen ser oblidats, per suposat). No pretenc fer cap antologia, tan sols rescatar uns artistes que per una o altra raó m'han cridat l'atenció.

Vídeo

Una de les horterades més grans dels 80 eren els noms dels grups. Se suposava que havien de ser exòtics i glamurosos. De fet hi havia un grup força dolentot que es deia "Glamour" i d'altres amb noms impossibles com "Comité cisne", o les sempre petardes "Objetivo Birmania" (el meu xicot es pensava que les noies aquestes van muntar el grup per reunir pasta per anar de viatge de fi de curs a Birmània, doncs no, és el títol d'una peli).

Vídeo, té un nom d'aquests que a l'època sonaven "muy modelnos". És una llàstima que Mecano s'endugués l'èxit comercial i no ells, perquè "la noche no es para mí" es tot un hit. Tant de bo el pop comercial que es fa avui estigués a l'alçada de Vídeo. A més quin glamour que tenien les dues cantants. Aprèn, Ana Torroja!



La Mode

En la línia dels grups amb noms pretenciosos. Era un grup liderat per un friqui mític en els ambients madrilenys de l'època, doncs va ser el descobridor i mentor d'Alaska. El personatge té tela, als 80 va arribar a formar part de la Falange Auténtica. Que us pensàveu, que els flirtejos d'Alaska amb l'ultradreta són nous? Disfrutem del tecnopop amb lletres pretencioses de la Mode, capaços de ficar a Leonardo da Vinci i Andy Warhol en la mateixa cançó. En els temps del Canto del Moco, la Gordeja de Van-Gor, Hemorral i Operación Truño tenir pretensions literàries i esmentar personatges de la cultura universal en les cançons seria impensable!!



El "iberpunk"

Doncs sí, Spain is different. El punk a la ibèrica va ser realment cutrelux i encantador durant els 80, bàsicament per la seva ingenuitat. Jo, que mai vaig vestir com punk, burgeset que és un, reconec que espiritualment n'he estat molt, de punk.

No m'agrada sentar càtedra, però dins el punk ibèric podríem distingir dues corrents. Una, paral·lela a la movida madrilenya, amb Parálisis Permanente com a màxim exponent. Una altra, sorgida al País Basc en plena crisi industrial i en aquells anys en què ETA assassinava a més de 100 persones per any, amb Eskorbuto i La Polla Records com a màxims exponents ,tot i que els segons mai m'han agradat. En definitiva, dues concepcions quasi antagòniques: el punk com a estètica o el punk com a rebelió social.

Parálisis permanente

Grup contradictori on els hi hagi. Nacho Canut (Pegamoides, Dinarama, Fangoria) volia emular els Ramones i feia lletres iròniques que Eduardo Benavente, cantant, reinterpretava adaptant-les a un personatge punk-sinistre que es va prendre molt, potser massa seriosament. Després Canut marxa del grup i entra Ana Curra, formant una de les parelles sentimentals més glamouroses del pop espanyol de tots els temps. I és que el glamour de les parelles heroinòmanes ja tirava molt abans de Kate Moss i Pete Doherty i de de Courtney Love i Kurt Cobain. Amb Curra van adoptar un so menys Ramones i més Siouxsie, i unes lletres mítiques com la de "Tengo un precio (soy barata)" o "Quiero ser santa". La història tràgica és coneguda per tothom, el 1983 Eduardo mor en un accident de cotxe i Ana Curra des de llavors, sempre tindrà l'estigma de ser la Isabel Pantoja del punk.



Vulpess

Aquestes noies de Bilbao certament no haguessin passat a la història si no fos per la famosa polèmica que va passar el 1983 a televisió espanyola. Van retirar el programa "Caja de ritmos" per una actuació de les Vulpess. Mireu què en van dir a l'editorial d'ABC: "ABC ha sido siempre hostil a publicar obcenidades. Desde su fundación este periódico se ha esforzado en presentar, por respeto al lector y a sus propios principios, un lenguaje cuidado y limpio de procacidades. El editorial de hoy, sin embargo, carecería de aunténtica significación sin la reproducción íntegra de la canción <<Me gusta ser una zorra>>, transmitida por Televisión Española a una audiencia formada especialmente por adolescentes. Varios millones de españoles escucharon el texto que, con vergüenza por nuestra degradación ciudadana, publicamos a continuación. Y lo publicamos porque de no hacerlo el lector no creería que las cosas han llegado a tal extremo".

No hi havia per tant, a més, la música era una versió força dolenteta del "I wanna be your dog" d'Iggy Pop and The Stooges. Això sí, la lletra té el seu què. fa una lectura ben particular de la filosofia del "no future": "prefiero masturbarme yo sola en mi cama / antes que acostarme con quien me hable del mañana".



Eskorbuto

Per mi, el millor grup de punk ibèric. Per la seva radical ingenuitat i sencillesa. Per lo primitiu i energètic de la seva música i la seva nua sinceritat. Màrtirs de l'heroina, els dos líders de la banda van morir destrossats per la droga el 1992. No van deixar un cadàver tan bonic com el d'Eduardo Benavente, però el seu llegat és per bé i per mal immens. Sobretot entre la facció anarko-okupa, per desgràcia.

Sí, el cantant imitava el look de Sid Vicious. les lletres sovint eren ingènues i amb més d'un ripio que et fa pitar les orelles. Però ens han deixat regals en forma de frases-consigna com "créeis que todo tiene un límite, así estáis todos, limitados", "si dormir es morir, qué es lo que sueña un muerto?" "prefiero morir como un cobarde que vivir cobardemente" o el seu "Anarchy in the UK" particular: "Ratas en Bizkaia": "Mirarás al cielo y verás / una gran nube sucia / no lo pienses, no lo dudes / Altos Hornos de nuestra ciudad / Mirarás las fachadas / llenas de mierda, llenas de mierda / Desde Santurce a Bilbao, vengo por toda la orilla / Somos ratas en Bizkaia / somos ratas contaminadas / y vivimos en un pueblo / que naufraga, que naufraga, fraga, fraga". El seu "hit" de sobres conegut és "mucha policía, poca diversión" però realment és una de les seves cançons més tontes. Us paso un vídeo amb tres cançons d'"Anti-todo" (1985) el seu millor disc. Per cert, sabíeu que la nynonya d'Anne Igartiburu era fan d'Eskorbuto abans de ser fan de Julio Iglesias i presentar "Mira quién baila" i "Corazón, corazón"?

Jo ja no....

...em compro la Rockdelux.

Semblava impossible, però després de 12 anys seguits comprant cada mes, amb comptades excepcions, la revista Rockdelux (AKA Ranciadelux), aquest maig he deixat de comprar-la.

La veritat és que han estat molts anys d'amor-odi, però finalment he estat capaç de desenganxar-me! I mira que era una droga dura i xunga, la revista de marres. Veritablement hi ha hagut una actitud massoca per part meva durant massa anys. Mes rere mes donant oportunitats i gastant euros en una revista la majoria de números de la qual podria fer servir per a això:


Ara ja puc cridar, amb llibertat: Jo ja no sóc indie!

Brideshead revisited

A risc de convertir aquest blog en "reflexions d'un bibliotecari mariculte" no m'he pogut resistir de penjar aquest vídeo de Youtube. Imatges de la sèrie "Retorno a Brideshead" amb "All of my heart" d'ABC al fons.

Grans moments (homo)eròtics del cinema

Estava comentant l'altre dia a l'excel·lent blog d'en Ferran (Max Aue), sobre la peli Mort a Venècia de Visconti a propòsit de l'adaptació operística que s'ha fet al Liceu. Vaig fer una reflexió sobre el cinema dels 70, tan poc reivindicat. Pensava no només en l'últim Visconti, sinó en Passolini, Fassbinder... Tot seguit, m'he donat compte que un nexe entre tots tres és l'homoerotisme... què hi farem, si "tiran más dos tetas..." (bé, en el meu cas seria una cosa així com "tiren més dos ous que vint bous").

Decidit a pujar el voltatge d'aquest blog i a reivindicar a dos heterodoxos anglesos, el director Ken Russell i l'escriptor D.H. Lawrence, us passo un fragment mític de "Women in love" (1969). Efectivament, ho heu endevinat, la pel·lícula és com tantes altres una adaptació d'una novel·la. De D.H. Lawrence, "profeta de la sang i del semen", només m'he llegit l'amant de lady Chatterley, mig en anglès, mig en català (viciós que és un, que anava alternant l'original i la traducció segons m'anava avorrint). Però realment va ser una lectura inspiradora.



P.S. 23/5/08. Youtube ha retirat el vídeo de la baralla d'Oliver Reed i Alan Bates a "Women in love". La raó: "This video has been removed due to terms of use violation". Vaja que un nu frontal masculí continua veient-se com inapropiat. Què hi farem...

De fet, l'escena és com una sublimació de l'amistat heterosexual, però perdoneu que ho trobi un tant homoeròtic... de fet jo crec que ho és, que l'escena de la baralla representa una sublimació del desig homoeròtic dels dos personatges. La part forteta la teniu a partir del minut 1:30 aprox. I aquí teniu la versió en castellà (amb l'escena de la lluita grecoromana suprimida).

I perquè veieu que Fassbinder tampoc es tallava un pèl, us passo també un trailer de "Faustrecht der Freiheit" AKA "La ley del más fuerte". De fet, Fassbinder mateix surt nu a la pel·lícula (no en el tràiler, però per compensar teniu un bon maromo al minut 1):



I per contrastar, i donar una mica de glamur a la sobrietat de "Faustrecht der Freiheit", un tràiler de l'ansietat de Veronika Voss, pel·lícula que té més d'una trama que ha "inspirat" molt a Almodóvar. De fet, Marisa Paredes sembla sortida d'una peli de Fassbinder. "Veronika Voss" té poc d'homoeròtic però la història que narra d'una diva en decadència avui dia es podria veure com un biopic de Mónica Naranjo... I a més el protagonista masculí, Hilmar Thate, és un dels meus sex-symbols. Quan era jove, és clar.

Quién te ha visto...

Ai, de l'amor a l'odi hi ha un pas, i en aquesta mena d'"amor" que sentim els fans cap als nostres cantants, escriptors, actors, etc. favorits, també. Sense anar més lluny, a dia d'avui i després de tantes decepcions encara no sé si considerar-me fan o detractor de Fanguarra Fangoria.

Amb Morrissey em passa una cosa semblant. Quan vaig descobir els Smiths, l'any 1994, vaig flipar en colors. Vaig descobrir unes lletres, una actitud, tot un món... que, a més, em va portar a tot un món nou d'universos paral·lels i a descobrir que durant els 80, que tenia per una dècada superficial, es va gestar el que avui coneixem per indie (sense els Smiths no hauria descobert els discos dels segells Cherry Red, Factory, Rough Trade o Sarah Records, ni gran part de l'indie posterior ni l'anterior, ni moltes referències literàries, cinematogràfiques o de cultura popular que avui considero imprescindibles...). En definitiva, els Smiths van ser la meva (definitiva) porta d'entrada al món i l'actitud indie.

Però a la vegada, amb els anys, vaig anar veient com el frontman dels Smiths, Morrissey, s'ha anat convertint amb els anys en una caricatura de sí mateix, difícilment defendible avui en dia. I no és que Morrissey s'hagi repetit, ni tampoc ha fet canvis radicals incomprensibles. No és això. És el fet que la seva evolució ha anat prenent, tant en el musical com en el lletrístic com en les actituds a l'escenari, una deriva autocomplaent certament inquietant. Hi ha molts dinosaures de la música que s'han conservat força íntegres artísticament parlant (Patti Smith, Lou Reed, REM...), d'altres han optat en determinats moments per la comercialitat pura i dura (Bowie) i d'altres, com Morrissey, que sense haver-se venut a la comercialitat i sense tampoc haver fet cap disc que diguis que és dolentíssim, senzillament cada dia fan més... ¿pena?


Vull dir, la gran troballa de Morrissey a l'època dels Smiths era fer lletres a la vegada poètiques i socialment rellevants, que mostraven punts de vista inèdits i interessants per parlar dels problemes reals de la gent, una mica a la manera dels drames teatrals de "kitchen sink" dels anys 60 o del neorrealisme italià. Morrissey era la veu dels misfits, dels freaks, dels desclassats, dels fracassats. D'aquella gent anònima i aparentment anodina per fora però que amaga una gran vida interior i que et trobes en cada poble, en cada barriada, en cada escola, en cada centre de treball...

I el més genial de tot era la manera com traslladava l'actitud "misfit" als escenaris. Va aconseguir ser més punk que els punks. I segurament sense aquest mestratge, la posada en escena dels grups indies seria avui molt diferent...

I ara, en què s'ha convertit el senyor Mozzer? Sembla ser que només s'ocupa del seu melic i ens delecta amb temes tan "apassionants" com les seves querelles judicials amb els antics companys musicals, el seu misantropisme i cert tufillo nacionalista anglès. Clar que una vegada t'has forrat de pasta, queda poc creïble fer lletres com "How soon is now" o "This charming man". És el que té ser profeta dels misfits, que una vegada et forres, només pots ser profeta dels misfits milionaris, una mica com la Paris Hilton. Però el pitjor de tot és l'horrorosa i garrula banda musical pseudo-rockabilly amb què s'acompanya des de fa 15 anys i que ara vagi presumint de testosterona en els escenaris quan havia estat un profeta del tercer sexe.

P.S. Paris Hilton rules!

Àustria... culpable?

Suposo que no cal dir res a aquestes alçades sobre el "monstre d'Amstetten", ja que qui més qui menys haurà escoltat o llegit la notícia. Ja sabeu, l'home que va tenir tancada la seva filla al soterrani durant 24 anys, la va violar repetidament i a resultes d'això van néixer, en condicions realment infrahumanes, set criatures durant el captiveri.

La novetat en aquest cas i que a mi m'ha fet flipar una mica és arribar a posar sota sospita un país sencer pels crims d'un individu psicòpata, com s'ha fet tant en la premsa internacional com en l'espanyola. Sembla ser que Alemanya i Àustria són blancs fàcils en aquest sentit, donat el seu passat nazi. Però realment és culpable la societat austríaca dels crims de Josef Fritzl, ni que sigui per omissió?

La veritat és que el concepte de culpa col·lectiva em sembla realment arcaic, de fet, la veig com una variant de la idea bíblica del pecat original. Vaig estar vivint 6 mesos a Alemanya i prou que vaig notar la indigestió de passat que hi ha allà. Sí, realment va ser molt fort el que va passar fa 65 anys, però... quin país té les mans netes, em pregunto? A més, en el tema de blanquejar el propi passat qui són uns experts són els països anglosaxons i França. I que consti que sóc un gran admirador tant de la civilització francesa com del món anglòfon.

Vaja, des de la meva convicció liberal (no en el sentit polític que se li sol donar, i menys en aquestes latituds, poseu-li un sentit més "il·lustrat" a la paraula), no veig pas que un home sigui, en sí, culpable del que han fet els seus avantpassats o els seus veïns. En tot cas seria culpable de no reconèixer aquest passat, de no fer honor a la veritat, d'amagar la brutícia sota la catifa.

I per tornar a la nota pop i vuitantera que suposo que sempre acabarà tenint aquest blog, recordar una commovedora cançó del debut dels Smiths, "Suffer Little Children", que parla dels "Moor murders" (uns terribles segrestos i assassinats de nens a Manchester als anys 60). La cançó acaba entonant un "nostra culpa": "Manchester, so much to answer for...". En definitiva, potser el concepte de culpa col·lectiva o de pecat original, tan poètic en el fons, sigui una manera de no fer-nos responsables pel nostre propi present.

Vida de Jaufré Rudel i traducció del poema

«Jaufré Rudel de Blaia fou un home molt gentil, príncep de Blaia. I s’enamorà de la comtessa de Trípoli, sense veure-la, per tot el bé que en sentí dir als pelegrins vinguts d’Antioquia. I va fer sobre ella moltes cançons, amb belles melodies i paraules simples. I per voluntat de veure-la, va fer-se croat, i va embarcar i una malaltia el prengué en la nau, i el portaren a Trípoli, a un hostal, com mort. I ho van fer saber a la comtessa i ella anà cap al seu costat, al seu llit, i el prengué entre els seus braços. I ell va saber que era la comtessa i va recuperar l’oïda i la respiració, i va lloar Déu perquè li havia conservat la vida fins a haver-la vista; i així morí entre els seus braços. I ella el féu enterrar amb gran honor a la casa del Temple; i després, aquell mateix dia, es va fer monja, pel dolor que tingué per la mort d’ell.»



Jaufré Rudel mor en braços de la comtessa de Trípoli i ella, es fica a monja del disgust.















N.B. Les "vides" dels trobadors sovint eren biografies fictícies, no us creieu... En teoria la llegenda diu que tots els poemes del trobador Rudel van dedicats a la comtessa aquesta de Trípoli, a qui mai havia vist. Era el seu "amor de lluny". Sí que és força probable que morís a les croades. Arribaria a veure realment el seu imago amor de lonh??

El poema està en occità antic que era força semblant al català antic, de fet, s'entèn bastant, no? A més és un idioma molt musical, l'idioma dels trobadors! Us passo la traducció castellana, que em fa mandra retraduir. Subratllo la paraula "LONH" (lluny) i "amor de lonh", ja que es repeteix constantment al poema, no pas de forma casual, de fet si us fixeu sempre ho fa en els mateixos versos de cada estrofa. De fet és el tema central no ja d'aquest poema sinó de tots els poemes de Jaufré Rudel: l'amor de lluny.

Cuando los días son largos, en mayo
me agrada el dulce canto de los pájaros DE LEJOS,
y cuiando me voy de allí,
me acuerdo de un AMOR DE LEJOS.
Voy con ánimo cabizbajo y sombrío,
de modo que ni el canto ni la flor del espino
me placen más que el helado invierno.

Nunca más gozaré de amor,
si no gozo de este AMOR DE LEJOS,
pues no sé de mejor ni más gentil
en ninguna parte, ni cerca ni LEJOS.
Su mérito es tan cierto y puro
que allí, en el reino de los sarracenos
yo sería, por ella, llamado cautivo.

Triste y alegre me separaré
cuando vea este AMOR DE LEJOS,
pero no sé cuándo lo veré,
pues nuestras tierras están muy LEJOS.
¡Hay demasiados puertos y caminos!
y por eso, no soy advino...
¡Que todo sea como Dios quiera!

Gran gozo tendré cuando le pida,
por Dios, su AMOR DE LEJOS;
y, si le place, me albergaré
cerca de ella, aunque soy DE LEJOS.
Entonces vendrá la conversación agradable
cuando, AMANTE DE LEJOS, esté tan cerca
que con bellas palabras gozaré de solaz.

(...)

Verdad dice quien me llama ávido
y deseoso de AMOR DE LEJOS,
pues ningún otro gozo me place tanto
como la alegría DEL AMOR DE LEJOS.
¡Pero lo que quiero me está tan prohibido!
Mi padrino me hechizó
para que amase sin ser amado.

Pel maig, quan els dies són llargs

S'acosta maig, el meu mes favorit de l'any. I no puc estar-me de copiar-vos una de les obres mestres de la poesia universal, de Jaufré Rudel, el poeta de l'amor de lluny. L'hi dedico el poema a l'arqueòleg glamurós, que sembla ser un practicant de l'amor de lluny.

A colació de l'amor, us recomano vivament que llegiu "L'amour et l'occident" de Denis de Rougemont (el amor y occidente, en traducció castellana). L'amor romàntic, vist com una creació cultural d'occident, que no té el seu origen ni el la tradició grecoromana ni en el cristianisme, sinó en l'adopció dels mites celtes a occident, particularment el mite de Tristany i Isolda. L'amor a la idea d'amor. L'amor a la mort. L'amor com experiència límit entre la vida i la mort. L'amor com a incomunicació. L'amor de lluny. L'amor com a ideal irrealitzable. El de Tristany i Isolda, el de Romeu i Julieta, el de Richard von Aschenbach per l'adolescent Tadzio, però també els dels místics ("vivo sin vivir en mí y muero porque no muero...").

Una mateixa esperança vana i un mateix enyor de no se sap què. Com diu Sabina, la pitjor enyorança és la de les coses que mai no han existit.

Sí, maig és el meu mes favorit de l'any. Quan la natura explota del tot. La joventut de la vida. Pura sensualitat que es respira en l'aire, calent, però encara relativament fresc. Quan els camps encara són verds, quan les cigales, tímides, encara et deixen sentir els ocells. Maig és potser el mes en què sóc més impressionable i en què els meus sentits externs i el meu esperit semblen estar més connectats. Ja se sap, allò de "la primavera la sangre altera".

Això és la teoria, a la pràctica sempre m'he enamorat més a l'hivern gelat... com Jaufré.

Lanqan li jorn son lonc en mai
m'es bels douz chans d'auzels de loing
e qand me sui partitz de lai
remembra·m d'un'amor de loing.
Vauc, de talan enbroncs e clis,
si que chans ni flors d'albespin
no·m platz plus que l'inverns gelatz.

Ja mais d'amor no·m gauzirai
si no·m gau d'est'amor de loing,
que gensor ni meillor non sai
vas nuilla part, ni pres ni loing.
Tant es sos pretz verais e fis
que lai el renc dels sarrazis
fos eu, per lieis, chaitius clamatz!

Iratz e gauzens m'en partrai
qan veirai cest'amor de loing,
mas non sai coras la·m veirai
car trop son nostras terras loing.
Assatz i a portz e camis!
E, per aisso, non sui devis...
Mas tot sia cum a Dieu platz!

Be·m parra jois qan li qerrai
per amor Dieu, l'amor de loing;
e, s'a lieis plai, albergarai
pres de lieis, si be·m sui de loing!
Adoncs parra·l parlamens fis
qand, drutz loindas, er tan vezis
c'ab bels digz jauzirai soltz.

Ben tenc lo Seignor per verai
per q'ieu veirai l'amor de loing;
mas, per un ben que m'en eschai,
n'ai dos mals, car tant m'es de loin...
Ai! car me fos lai peleris
si que mos fustz e mos tapis
fos pelz sieus bels huoills remiratz!

Dieus, qe fetz tot qant ve ni vai
e fermet cest'amor de loing,
me don poder, qe·l cor eu n'ai,
q'en breu veia l'amor de loing,
veraiamen, en locs aizis,
si qe la cambra e·l jardis
mi resembles totz temps palatz!

Ver ditz qui m'apella lechai
ni desiran d'amor de loing,
car nuills autre jois tant no·m plai
cum jauzimens d'amor de loing.
Mas so q'ieu vuoill m'es tant ahis
q'enaissi·m fadet mos pairis
q'ieu ames e non fos amatz!

Mas so q'ieu vuoill m'es tant ahis!
Totz sia mauditz lo pairis
qe·m fadet q'ieu non fos amatz!

I el vuitè disc és...

Doncs ara sí que tinc un problema. En teoria hauria de parlar del vuitè i últim disc de la llista, perquè és clar, no és qüestió de passar-me la vida parlant de música dels 80, per molt retro que jo sigui. Doncs bé, passa que tinc molts candidats pel vuitè disc i no m'acabo de decidir... així que he tingut una pensada.

Voldria fer abans un aclariment, no he pretès fer un best-of sinó que simplement he ressenyat discos que en algun moment de la meva vida he fet "meus", amb independència que hagi escoltat molts altres que m'hagin semblat millors. Clar que la "qualitat" és un concepte tan subjectiu...

Dit això, he pensat que ja que aquest blog comença a tenir feedback, doncs que tal si us passo unes quantes portades dels meus candidats a vuitè disc i algú em comenta el primer que li passi pel cap. D'entrada he decidit no posar títols... a més les portades dels discos són una de les millors mostres de disseny artístic dels darrers 50 anys. Ep, que no he triat els discos per la portada sinó per les cançons.

Doncs heus aquí el meu personal puzzle dels candidats a vuitè disc que finalment no han entrat a la llista. A veure què us inspiren i si em voleu comentar alguna cosa d'algun dels discos o de qualsevol altre dels anys 80.





















P.S. Podeu fer click a les portades per veure la imatge original, per si teniu curiositat per saber el nom de l'artista i/o el títol d'aquelles portades que no es veuen prou bé...

Els meus 8 discos dels 80 (IV)

Avui, divendres sant, no em sento massa sant, així que triaré dos discos un xic "pecadors".

Soft Cell - "Non-stop erotic cabaret" (1981)

El món és ple d'injustícies i, de vegades, fins i tot la fama i l'èxit poden ser injustos. Primera injustícia: que Soft Cell sigui "el grup de Marc Almond", perquè Marc Almond era el 50% d'una parella musical on les dues meitats comptaven, i molt: sense els teclats de Dave Ball, aquest disc no estaria en aquesta llista ni es consideraria Soft Cell precursors, amb 6 anys d'antelació, de la música house amb el seu primer single, "Memorabilia". Segona injustícia: que Soft Cell sigui "el grup de Tainted Love", perquè "Tainted Love" no deixa de ser una versió i una cançó més d'un repertori emocionant, intens i molt interessant.

"Non-stop Erotic Cabaret" és un àlbum a la vegada iconoclasta i accessible, comercial però ple de "doubles entendres". Benvinguts a un "voyage au bout de la nuit", a un món de cabaret, llums vermelles i sexualitats ocultes ("Isn't it nice/Sugar and spice/Luring disco dollies to a life of vice?"). Aquest disc només podia haver sortit en l'efervescència creativa de la Gran Bretanya post-punk i pre-SIDA, en la confluència estranya entre el teatre amateur, la performance i el tecno-pop, el glamour de plomes i setí i la classe obrera anglesa i, per sobre de tot, una urgent i primària necessitat d'expressió artística i de viure de pressa. Com cantava un Marc Almond anfetaminitzat a "Entertain me": "I've seen it before and I've done it before". I de regal, per cloure el disc, una de les cançons més tristes, àgries i cíniques que s'hagin escrit mai sobre el final d'una relació: "Say hello, wave goodbye": "Take your hands off me / I don't belong to you, you see / Take a look at my face for the last time / I never knew you, you never knew me / Say hello goodbye". I si tot això us ha semblat poc, recordar-vos que el disc te una cançó que es diu "Tainted love"...


Life is a Cabaret, old chum, come to the Cabaret

Mylène Farmer - "Ainsi soit je..." (1988)

Anglaterra, Anglaterra... Sí, el pop no seria el mateix sense les contribucions d'aquesta part insular de... ¿Europa? Però el món de la música pop no s'acaba pas al pop anglès i com a humil mostra aquesta petita obra mestra força desconeguda a les nostres latituds, tot i que vingui del veí del nord.

Es pot veure a Mylène Farmer de dues maneres. Com una artista seriosa o com "la Madonna francesa". Com a creadora, juntament amb el seu inseparable company d'aventures, Laurent Boutonnat, d'un univers personal tan enigmàtic com fascinant o com a l'artista més venedora de França a la segona meitat dels 80 i la primera dels 90. Com a adaptadora ambiciosa de la tradició literària francesa (atrevir-se a obrir un disc musicant Baudelaire en clau pop és molt atrevir-se, com fa Mylène amb "L'holorge", però encara ho és més si tanques el mateix disc adaptant una de les grans de la chanson com Juliette Gréco) o bé com a vulgar i pretensiosa lletrista.

"Ainsi soit je" és segurament el seu àlbum més reeixit, que consolida les maneres que ja s'apuntaven en el debut, "Cendres de lune". Un clàssic modern que és tant hereu de Jane Birkin com precursor de Carla Bruni. Els ingredients? Pessimisme existencial i glamour erotitzant a dosis iguals, temes volgudament polèmics i irreverents (el suicidi a "Jardin de Vienne", el transgenerisme a "Sans contrefaçon", la irreligiositat a "Sans logique", les obsessions sexuals a "Pourvu qu'elles soient douces") i, sobretot, una gran habilitat per treure partit d'una veu poc dotada i per escriure rimes sorprenents que se't queden a la primera, com si d'eslògans publicitaris es tractés: "Ton regard oblique / en rien n'est lubrique / ta maman t'a trop fessé / Ton goût du revers / n'a rien de pervers / et ton bébé n'est pas fâché ...", "Puisqu'il faut choisir / à mots doux je peux le dire / sans contrefaçon / je suis un garçon ...", "... tu dis qu'il faut du temps / qu'aimer n'est pas un jeu d'enfant / je sais bien que tu mens / mais je suis si seule à présent ..." o, potser, la rima que més s'escau a la setmana santa, de la cançó "Sans logique": "Si Dieu nous fait à son image / si c’était sa volonté / il aurait dû prendre ombrage / du malin mal habité".


L'àngel pelroig... o era dimoni? (font: www.mylene.net)

YMG al primavera!!!

Quina notícia! M'he assabentat al blog de Jenesaispop que els Young Marble Giants actuen al proper Primavera Sound... Quan sàpiga quin dia, ben segur que me'l demano de vacances a la feina... Quina emoció veure Alison a l'escenari cantant el Salad days i Stuart a la guitarra... D'acord que no són el grup més marxòs del món, però és que m'encanten...

Us passo un vídeo dels YMG de l'any passat, reunits després de... 26! anys de la seva separació. Al grup se'ls veu molt petits, però és una de les meves cançons favorites, "Final day". Per cert, Alison sembla una mica de l'Opus, amb aquestes faldilles llargues...



I una altre vídeo en concert, dels YMG originals, deu fer fa 28-27 anys. L'Alison està igual!!!

Els meus 8 discos dels 80 (III)

El record que ha quedat dels 80 és el d'una dècada superficial, de musica sintètica i artificiosa, de cardats i hombreres (i Hombres G). D'acord, els 80 van ser això, però també hi van haver uns 80 indies (ja hem tret per aquí als Smiths) i, el que m'interessa per a aquestes dues ressenyes que vénen ara, uns 80 minimalistes. Sí, he dit mi-ni-ma-lis-tes, no m'he equivocat de paraula.

Ens situem en el difús canvi de dècada que donava lloc als 80, una època en què les escorrialles del punk encara convivien amb la disco music (recordeu "El bote de colón"), on l'estètica "hung up" era el què predominava (Siouxsie encara no havia posat de moda els cabells cardats), i on els déus de la música eren uns eclèctics i crescuts The Clash que amb "London calling" regnaven absolutament (si més no entre el públic proto-indie). En aquesta època nebulosa, es va començar a perpetrar una revolució silenciosa des de segells independents com Rough Trade o Cherry Red. Sense pretensions i segurament sense cap mena d'intencionalitat, però tot plegat, amb els anys, va desembocar en una nova manera d'entendre el pop. Una revolució, per cert, que sovint tenia veu de dona.

Young Marble Giants - Colossal Youth (1980)

Mare meva, encara no tinc paraules per descriure què té aquest disc, que vaig descobrir relativament fa poc (ara farà 3 anys), que el faci tan imprescindible en la meva vida. "Colossal Youth" va ser l'únic LP de Young Marble Giants, una fugaç banda de Cardiff formada el 1979 per Alison Statton i els germans Moxham, tres freaks fora de lloc i d'època, a qui no va somriure l'èxit comercial i que de fet, mentre va durar el grup, no van sortir del seu Cardiff natal.

Stuart Moxham, l'instrumentista, fou el petit geni del grup. "Colossal Youth" és, en molts aspectes la "seva" obra. Un disc minimalista però càlid, avantguardista i postpunk, però a la vegada inspirat en la música de fireta (literalment), la musica de varietats i les sintonies de ràdio de mitjan de segle XX. Sí, tot cap en un òrgan tret d'un altre temps, un baix gruixut, una guitarra rítmica rabiosa que no només ritma, sinó que edifica, estructura, humanitza i harmonitza les cançons, una prehistòrica caixa de ritmes que sona com una pilota de ping-pong i unes melodies i ganxos aparentment tontos i, en realitat, sublims. Cançons que semblen esbossos, haikus musicats, i què en realitat són bonsais cuidadíssims. Igual que hi ha dos tipus de polles, les shower i les grower, hi ha dos tipus de discos. I ja sabeu a quina categoria pertany "Colossal Youth": en fred, a la primera de torn, enganya, i creix exponencialment escolta rere escolta.

Destacar també el contrapunt femení del grup, la inquietant i hieràtica veu d'Alison Statton, una veu que és tota una anomalia en la història del rock, i que tindria una brillantísima continuació amb el projecte Weekend, juntament amb Simon Booth i Spike: "La Varieté", de 1982, un altre disc enblema i un titol que és tota una declaració de principis. El disc que va inaugurar el moviment lite-jazz i que no hem inclòs a la nostra llista (posaré "La Varieté" en un llistat de "discos que podrien haver entrat a la meva llista"). Després d'anys d'inactivitat, Alison va reemprendre la seva carrera a finals dels 80 en projectes més mediocres (tot i així, la seva versió com a "Devine & Statton" del "Bizarre love triangle" és molt superior a la de Jewel i a l'original de New Order). Us linquejo un post que analitza el rol modest però decisiu que ha tingut la figura de Mme. Statton en la història del pop.

El de Young Marble Giants es un llegat que encara falta investigar i descobrir. I és una llàstima que el revival postpunk dels darrers anys s'hagi fet poc ressò dels YMG. Perquè sense Young Marble Giants no haguessin existit, per posar un exemple, els Nirvana (sorprès/a? doncs YMG era un dels grups més citats per Kurt Cobain i, per comprovar aquest inesperat influx, només cal escoltar seguides la meravellosa tríada formada per les cançons "Salad Days", "Credit in the straight world" -que, per cert, va versionar Courtney Love- i "Brand-New-Life": sí, ara ja saps d'on surt el riff de "Smells like teen spirit" i la manera de rascar la guitarra del "Unplugged"). I no només es tracta de Nirvana (l'exemple més cèlebre i, de fet, en unes coordinades musicals força allunyades). És que tot el lo-fi i el twee-pop vuitanter, noranter i post2000 no s'entenen sense YMG.

Sí, el minimalisme ja existia abans, YMG agafen molts trucs prestats de la Velvet (qui no ho ha fet en els últims 40 anys?), però la forma de presentar el conjunt, el sentiment, el "duende" únic i irrepetible d'aquest trio, el seu indescriptible aire retrofuturista, és el que marca la diferència. Encara estàs a temps de descobrir-los. Mai la fredor i la sensualitat han estat tan properes.

P.S. YMG tenen myspace!

Marine Girls - Beach Party (1981) / Lazy ways (1983)

Van ser de les primeres a aplicar les receptes apreses de Young Marble Giants a la música pop. Però va ser per fer una cosa lleugerament diferent. Enlloc de les composicions robustes d'Stuart Moxham tenim unes adolescents que ni saben tocar ni saben cantar. I, de fet, aquest regust amateur és la gràcia i desgràcia de les Marine Girls.

Qui hi havia darrera d'aquest trio de noies marines? Doncs per començar Tracey Thorn, que després seria la meitat de Everything But The Girl i un altre duo de germanes, les germanes Fox: Jane Fox, l'altra meitat compositora del grup, i Alice Fox, l'altra meitat cantant. El primer disc de Marine Girls va ser publicat el 1981, quan Tracey i Jane només comptaven amb 17 anys (i Alice amb 15!!!). Però "Beach Party" no és acné-pop. Darrera de la incompetència vocal i de tècnica instrumental hi ha un talent i sobretot un excel·lentíssim gust musical per empastar el pop minimalista de guitarres après de Young Marble Giants amb l'herència dels grups de noies dels anys 50 i 60. Sí, Marine Girls van ser "les Supremes de Herfortshire", amb els seus jocs vocals d'ambrosia. Van fabricar joies pop de menys de 2 minuts, amb unes lletres entre naif i protofeministes (l'entranyable "Honey" cantada per Tracey Thorn). I van demostrar que, si no tenies braços per tocar la bataca, doncs podies agafar unes congues i una caixa de ritmes, prescindir de la percussió i millorar el resultat. Realment no m'imagino les cançons de Marine Girls amb bateria. El resultat és fortament evocador i la referència al mar no és anecdòtica. Marine Girls són pop costaner: cançons per disfrutar en un estiu gris i fresc en un resort anglès, envoltat de jubilats, en un poble costaner kitsch d'aquells que Morrissey deia que Hitler s'havia oblidat de bombardejar.

"Lazy Ways" és la continuació i perfeccionament de la fórmula. Abans, però, caldria justificar perquè parlem de dos discos del mateix artista i no d'un: junts sumen un minutage d'uns quaranta-cinc minuts, des que es van reeditar, els dos es van vendre en un sol CD i, realment, les cançons del segon disc són una evolució natural de les del primer. De fet, un any abans d'aquest segon llançament, Tracey Thorn ja havia tret un disc en solitari i havia format Everything But The Girl amb el seu xicot Ben Watt. I d'alguna manera, la tensió soterrada entre Tracey i les germanes Fox planeja sobre el disc, però aquesta tensió dóna uns resultats meravellosos, comptant ara amb ni més ni menys que amb Stuart Moxham (Young Marble Giants) com a productor. Mai les veus de Tracey i Jane van empastar tant bé com a la deliciosa "Second sight", una cançó per la qual molts donarien una vida i que jo vaig estar a punt de posar de banda sonora al meu casament; mai Marine Girls van ser tan audaces com quan es van atrevir a versionar el "Fever", en una versió encantadora i irònica, que fins i tot supera la que faria Madonna als 90, i mai van sonar tan melancòliques i càlides com en el títol que dona nom al disc, "Lazy ways".

Per cert, Marine Girls també eren llistades en el top 50 de Kurt Cobain en els seus diaris pòstums (novament sorpresos?). Podeu trobar més informació sobre les noies marines en aquest meravellós article que va fer un entregat fan. Realment costa de trobar informació sobre Marine Girls a la xarxa. A Youtube només hi ha un vídeo defectuós del "A place in the sun", ara bé, val la pena mirar-se'l pel kitsch no ja de l'escenari del vídeo sinó dels horribles pentinats DIY estil "m'acabo d'aixecar del llit" i que tant furor farien als 80 (i que encara continuen fent furor en el col·lectiu okupa). Tot plegat, fa que ser fan d'elles sigui com formar part d'un selecte club de privilegiats (o era de freaks?). O potser no tan selecte si tenim en compte que tot el Donosti Sound, des d'Aventuras de Kirlian a La Buena Vida, és en gran part un homenatge a les noies marines.