Ens situem en el difús canvi de dècada que donava lloc als 80, una època en què les escorrialles del punk encara convivien amb la disco music (recordeu "El bote de colón"), on l'estètica "hung up" era el què predominava (Siouxsie encara no havia posat de moda els cabells cardats), i on els déus de la música eren uns eclèctics i crescuts The Clash que amb "London calling" regnaven absolutament (si més no entre el públic proto-indie). En aquesta època nebulosa, es va començar a perpetrar una revolució silenciosa des de segells independents com Rough Trade o Cherry Red. Sense pretensions i segurament sense cap mena d'intencionalitat, però tot plegat, amb els anys, va desembocar en una nova manera d'entendre el pop. Una revolució, per cert, que sovint tenia veu de dona.
Young Marble Giants - Colossal Youth (1980)
Mare meva, encara no tinc paraules per descriure què té aquest disc, que vaig descobrir relativament fa poc (ara farà 3 anys), que el faci tan imprescindible en la meva vida. "Colossal Youth" va ser l'únic LP de Young Marble Giants, una fugaç banda de Cardiff formada el 1979 per Alison Statton i els germans Moxham, tres freaks fora de lloc i d'època, a qui no va somriure l'èxit comercial i que de fet, mentre va durar el grup, no van sortir del seu Cardiff natal.Stuart Moxham, l'instrumentista, fou el petit geni del grup. "Colossal Youth" és, en molts aspectes la "seva" obra. Un disc minimalista però càlid, avantguardista i postpunk, però a la vegada inspirat en la música de fireta (literalment), la musica de varietats i les sintonies de ràdio de mitjan de segle XX. Sí, tot cap en un òrgan tret d'un altre temps, un baix gruixut, una guitarra rítmica rabiosa que no només ritma, sinó que edifica, estructura, humanitza i harmonitza les cançons, una prehistòrica caixa de ritmes que sona com una pilota de ping-pong i unes melodies i ganxos aparentment tontos i, en realitat, sublims. Cançons que semblen esbossos, haikus musicats, i què en realitat són bonsais cuidadíssims. Igual que hi ha dos tipus de polles, les shower i les grower, hi ha dos tipus de discos. I ja sabeu a quina categoria pertany "Colossal Youth": en fred, a la primera de torn, enganya, i creix exponencialment escolta rere escolta.
Destacar també el contrapunt femení del grup, la inquietant i hieràtica veu d'Alison Statton, una veu que és tota una anomalia en la història del rock, i que tindria una brillantísima continuació amb el projecte Weekend, juntament amb Simon Booth i Spike: "La Varieté", de 1982, un altre disc enblema i un titol que és tota una declaració de principis. El disc que va inaugurar el moviment lite-jazz i que no hem inclòs a la nostra llista (posaré "La Varieté" en un llistat de "discos que podrien haver entrat a la meva llista"). Després d'anys d'inactivitat, Alison va reemprendre la seva carrera a finals dels 80 en projectes més mediocres (tot i així, la seva versió com a "Devine & Statton" del "Bizarre love triangle" és molt superior a la de Jewel i a l'original de New Order). Us linquejo un post que analitza el rol modest però decisiu que ha tingut la figura de Mme. Statton en la història del pop.
El de Young Marble Giants es un llegat que encara falta investigar i descobrir. I és una llàstima que el revival postpunk dels darrers anys s'hagi fet poc ressò dels YMG. Perquè sense Young Marble Giants no haguessin existit, per posar un exemple, els Nirvana (sorprès/a? doncs YMG era un dels grups més citats per Kurt Cobain i, per comprovar aquest inesperat influx, només cal escoltar seguides la meravellosa tríada formada per les cançons "Salad Days", "Credit in the straight world" -que, per cert, va versionar Courtney Love- i "Brand-New-Life": sí, ara ja saps d'on surt el riff de "Smells like teen spirit" i la manera de rascar la guitarra del "Unplugged"). I no només es tracta de Nirvana (l'exemple més cèlebre i, de fet, en unes coordinades musicals força allunyades). És que tot el lo-fi i el twee-pop vuitanter, noranter i post2000 no s'entenen sense YMG.
Sí, el minimalisme ja existia abans, YMG agafen molts trucs prestats de la Velvet (qui no ho ha fet en els últims 40 anys?), però la forma de presentar el conjunt, el sentiment, el "duende" únic i irrepetible d'aquest trio, el seu indescriptible aire retrofuturista, és el que marca la diferència. Encara estàs a temps de descobrir-los. Mai la fredor i la sensualitat han estat tan properes.
P.S. YMG tenen myspace!
Marine Girls - Beach Party (1981) / Lazy ways (1983)
Van ser de les primeres a aplicar les receptes apreses de Young Marble Giants a la música pop. Però va ser per fer una cosa lleugerament diferent. Enlloc de les composicions robustes d'Stuart Moxham tenim unes adolescents que ni saben tocar ni saben cantar. I, de fet, aquest regust amateur és la gràcia i desgràcia de les Marine Girls.Qui hi havia darrera d'aquest trio de noies marines? Doncs per començar Tracey Thorn, que després seria la meitat de Everything But The Girl i un altre duo de germanes, les germanes Fox: Jane Fox, l'altra meitat compositora del grup, i Alice Fox, l'altra meitat cantant. El primer disc de Marine Girls va ser publicat el 1981, quan Tracey i Jane només comptaven amb 17 anys (i Alice amb 15!!!). Però "Beach Party" no és acné-pop. Darrera de la incompetència vocal i de tècnica instrumental hi ha un talent i sobretot un excel·lentíssim gust musical per empastar el pop minimalista de guitarres après de Young Marble Giants amb l'herència dels grups de noies dels anys 50 i 60. Sí, Marine Girls van ser "les Supremes de Herfortshire", amb els seus jocs vocals d'ambrosia. Van fabricar joies pop de menys de 2 minuts, amb unes lletres entre naif i protofeministes (l'entranyable "Honey" cantada per Tracey Thorn). I van demostrar que, si no tenies braços per tocar la bataca, doncs podies agafar unes congues i una caixa de ritmes, prescindir de la percussió i millorar el resultat. Realment no m'imagino les cançons de Marine Girls amb bateria. El resultat és fortament evocador i la referència al mar no és anecdòtica. Marine Girls són pop costaner: cançons per disfrutar en un estiu gris i fresc en un resort anglès, envoltat de jubilats, en un poble costaner kitsch d'aquells que Morrissey deia que Hitler s'havia oblidat de bombardejar.
"Lazy Ways" és la continuació i perfeccionament de la fórmula. Abans, però, caldria justificar perquè parlem de dos discos del mateix artista i no d'un: junts sumen un minutage d'uns quaranta-cinc minuts, des que es van reeditar, els dos es van vendre en un sol CD i, realment, les cançons del segon disc són una evolució natural de les del primer. De fet, un any abans d'aquest segon llançament, Tracey Thorn ja havia tret un disc en solitari i havia format Everything But The Girl amb el seu xicot Ben Watt. I d'alguna manera, la tensió soterrada entre Tracey i les germanes Fox planeja sobre el disc, però aquesta tensió dóna uns resultats meravellosos, comptant ara amb ni més ni menys que amb Stuart Moxham (Young Marble Giants) com a productor. Mai les veus de Tracey i Jane van empastar tant bé com a la deliciosa "Second sight", una cançó per la qual molts donarien una vida i que jo vaig estar a punt de posar de banda sonora al meu casament; mai Marine Girls van ser tan audaces com quan es van atrevir a versionar el "Fever", en una versió encantadora i irònica, que fins i tot supera la que faria Madonna als 90, i mai van sonar tan melancòliques i càlides com en el títol que dona nom al disc, "Lazy ways".
Per cert, Marine Girls també eren llistades en el top 50 de Kurt Cobain en els seus diaris pòstums (novament sorpresos?). Podeu trobar més informació sobre les noies marines en aquest meravellós article que va fer un entregat fan. Realment costa de trobar informació sobre Marine Girls a la xarxa. A Youtube només hi ha un vídeo defectuós del "A place in the sun", ara bé, val la pena mirar-se'l pel kitsch no ja de l'escenari del vídeo sinó dels horribles pentinats DIY estil "m'acabo d'aixecar del llit" i que tant furor farien als 80 (i que encara continuen fent furor en el col·lectiu okupa). Tot plegat, fa que ser fan d'elles sigui com formar part d'un selecte club de privilegiats (o era de freaks?). O potser no tan selecte si tenim en compte que tot el Donosti Sound, des d'Aventuras de Kirlian a La Buena Vida, és en gran part un homenatge a les noies marines.
