Ai, de l'amor a l'odi hi ha un pas, i en aquesta mena d'"amor" que sentim els fans cap als nostres cantants, escriptors, actors, etc. favorits, també. Sense anar més lluny, a dia d'avui i després de tantes decepcions encara no sé si considerar-me fan o detractor de
Fanguarra Fangoria.
Amb Morrissey em passa una cosa semblant. Quan vaig descobir els Smiths, l'any 1994, vaig flipar en colors. Vaig descobrir unes lletres, una actitud, tot un món... que, a més, em va portar a tot un món nou d'universos paral·lels i a descobrir que durant els 80, que tenia per una dècada superficial, es va gestar el que avui coneixem per indie (sense els Smiths no hauria descobert els discos dels segells Cherry Red, Factory, Rough Trade o Sarah Records, ni gran part de l'indie posterior ni l'anterior, ni moltes referències literàries, cinematogràfiques o de cultura popular que avui considero imprescindibles...). En definitiva, els Smiths van ser la meva (definitiva) porta d'entrada al món i l'actitud indie.
Però a la vegada, amb els anys, vaig anar veient com el frontman dels Smiths, Morrissey, s'ha anat convertint amb els anys en una caricatura de sí mateix, difícilment defendible avui en dia. I no és que Morrissey s'hagi repetit, ni tampoc ha fet canvis radicals incomprensibles. No és això. És el fet que la seva evolució ha anat prenent, tant en el musical com en el lletrístic com en les actituds a l'escenari, una deriva autocomplaent certament inquietant. Hi ha molts dinosaures de la música que s'han conservat força íntegres artísticament parlant (Patti Smith, Lou Reed, REM...), d'altres han optat en determinats moments per la comercialitat pura i dura (Bowie) i d'altres, com Morrissey, que sense haver-se venut a la comercialitat i sense tampoc haver fet cap disc que diguis que és dolentíssim, senzillament cada dia fan més... ¿pena?
Vull dir, la gran troballa de Morrissey a l'època dels Smiths era fer lletres a la vegada poètiques i socialment rellevants, que mostraven punts de vista inèdits i interessants per parlar dels problemes reals de la gent, una mica a la manera dels drames teatrals de "kitchen sink" dels anys 60 o del neorrealisme italià. Morrissey era la veu dels misfits, dels freaks, dels desclassats, dels fracassats. D'aquella gent anònima i aparentment anodina per fora però que amaga una gran vida interior i que et trobes en cada poble, en cada barriada, en cada escola, en cada centre de treball...
I el més genial de tot era la manera com traslladava l'actitud "misfit" als escenaris. Va aconseguir ser més punk que els punks. I segurament sense aquest mestratge, la posada en escena dels grups indies seria avui molt diferent...
I ara, en què s'ha convertit el senyor Mozzer? Sembla ser que només s'ocupa del seu melic i ens delecta amb temes tan "apassionants" com les seves querelles judicials amb els antics companys musicals, el seu misantropisme i cert tufillo nacionalista anglès. Clar que una vegada t'has forrat de pasta, queda poc creïble fer lletres com "How soon is now" o "This charming man". És el que té ser profeta dels misfits, que una vegada et forres, només pots ser profeta dels misfits milionaris, una mica com la Paris Hilton. Però el pitjor de tot és l'horrorosa i garrula banda musical pseudo-rockabilly amb què s'acompanya des de fa 15 anys i que ara vagi presumint de testosterona en els escenaris quan havia estat un profeta del tercer sexe.
P.S. Paris Hilton rules!
Semblava impossible, però després de 12 anys seguits comprant cada mes, amb comptades excepcions, la revista Rockdelux (AKA Ranciadelux), aquest maig he deixat de comprar-la.
