divendres, 22 d’agost de 2008

Adéu blogger, hola wordpress!

Aquest blog es trasllada a Wordpress.

Preneu nota de la nova adreça:

http://mesvellquelanarapeu.wordpress.com


P.S. De moment mentre escric aquestes línies el nou blog està en fase de proves. He migrat tots els missatges i comentaris, però he tingut problemes amb les etiquetes i els Youtube. De tota manera, la migració ha estat tot un èxit.

Ens llegim a Wordpress!

diumenge, 10 d’agost de 2008

I love synthpop (V): combat pop

Certament, la imatge frívola que tenim dels 80 és l'oposat a qualsevol forma de compromís o reivindicació artístics. Però crec que val la pena recordar que a Gran Bretanya, a mitjans dels 80, en ple auge del thatcherisme i del pop més banal, grups com The Style Council, The Smiths, Billy Bragg o Bronski Beat a través de la iniciativa Red Wedge van arribar a posar contra les cordes al govern de la dama de ferro. I els 80 també són l'època dels últims i activistíssims The Clash (Sandinista!, Combat rock) o de l'estratègia del puny de ferro amb guant de seda de The Housemartins. Com diu Fermin Muguruza, certament va haver una època en què el pop no estava renyit amb el compromís!

Bronski Beat, a part de ser un dels introductors dels ritmes Hi'Nrg dins la música pop van ser un dels millors exponents d'aquest pop de combat. Liderats per un clon de Tintin capaç de fer falsets prodigiosos, ni més ni menys que Jimmy Sommerville, tenen l'honor de ser el primer grup completament sortit de l'armari, que jo sàpiga (tres de tres membres). Potser ara el tema ja està més normalitzat, però aquest videoclip de 1984 és tot un clàssic: Smalltown boy. Només Sommerville era capaç de reivindicar les disco-dives dels 70 i alhora llençar consignes esquerranes.



A mi m'encanta el clip. Per cert, la metàfora de les vies de tren del principi és genial! I Jimmy Sommerville està per menjar-se'l amb patates, què mono!

I aquí teniu una versió ultra-kitsch del "I feel love" de Donna Summer juntament amb Marc Almond. Petardeo i activisme gai. Com ja he dit, ara aquest clip, afortunadament, semblaria trivial, però fa 24 anys les coses no eren ben bé iguals. Boníssima l'obsessió eròtica que tenia Marc Almond amb els toreros!


dissabte, 2 d’agost de 2008

I love synthpop (IV): New Order

Continuo donant la tabarra amb temes musicals....

New Order són un dels millors exemples de com el pop electrònic és el gènere ideal per combinar seriositat i rigor amb petardeo i frivolitat, classicisme i formalisme amb hedonisme i ball, reflexió i diversió.

Té molt mèrit sorgir de les cendres d'un grup mític (Joy Division, pujats a l'altar del postpunk i de la música sinistra per obra i miracle del màrtir Ian Curtis, 1956-1980), fer "borrón i cuenta nueva" i aconseguir de nou l'èxit i reconeixement per mèrits propis, i més quan canvies el postpunk sinistre per la música de ball. Però les referències a un passat mític sempre són inevitables. I de fet va ser el propi Ian Curtis qui va introduir a Bernard Sumner i a Peter Hook a la música de Kraftwerk i és el propi Ian el tema de la cançó que us presento: "The perfect kiss". Un clàssic de les pistes de ball, sí, amb perdó del més mític tema de New Order, Blue Monday, i a la vegada una de les millors lletres que mai s'hagin escrit sobre el suïcidi d'un amic: "My friend, he took his final breath / Now I know the perfect kiss is the kiss of death".