dijous, 31 de juliol de 2008

I love synthpop (III): Les edats de Depeche Mode durant els 80

Nota: abans de llegir aquest post, llegiu el que he escrit sobre Vince Clarke

Als Depeche jo els vaig descobrir amb el "Violator" amb 13 anyets, el 1990. Vaig ser tant fan, que va ser el primer grup del qual em vaig dedicar a investigar retrospectivament la discografia sencera. I quina va ser la meva sorpresa en trobar-me amb un grup amb unes metamorfosis comparables amb les de David Bowie als 70! Perquè després diguin que el tecno sona tot igual!

De la primera etapa amb Vince Clarke, d'estil diguem-ne "New romantic" ja hem parlat. És un fet que quan Vince va marxar del grup ningú apostava per Depeche, però Martin Gore es va decidir a passar a composar. La gràcia d'això és que Depeche trigaria uns anys a trobar un estil propi i que experimentarien amb molts sons. Des d'aquest humil racó us en faig una petita mostra:

Tecno sinistre: The sun and the rainfall (1982)



Tecno amb missatge social (anticapitalista, ecologista...): Everything counts (1983)



Tecno industrial (amb més missatge social): People are people (1984)



Tecno dark-eròtic-post industrial: Stripped (1986)




Tecno amb ínfules classicistes per a les masses: Never let me down again (1987)




Tecno macarra rockabilly d'spaghetti western: Personal Jesus (1989)



I això que no comento la carrera posterior fins a l'actualitat, ehhh? Per cloure aquest accidentat post, no em puc estar de posar-vos la cançó que va tenir la culpa de tot. La que em va fer ser fan d'aquest grup: Enjoy the silence (1990).



Ei que queda pendent encara parlar de New Order, Pet Shop Boys, Bronski Beat... no us lliurareu del tecnopop, de moment...

I love synthpop (II): Vince Clarke

Seguim amb el nostre repàs tecnopopero de l'altre dia, i ho fem amb un petit geni quasi sense rivals durant la primera meitat dels 80, Vince Clarke.

Vince Clarke va estar només un any a Depeche Mode, de 1980 a 1981, però va deixar petja. L'àlbum de debut de Depeche Mode, Speak & Spell (1981) és una joia per a qualsevol tecnopoper que es preuï amb cançons tan imprescindibles com "Photographic", "Shout" o la sorprenentment homoeròtica (per una banda formada per quatre homes heterosexuals) "What's your name?". Poca gent es prenia seriosament als Depeche l'any 1981, però aquest disc de debut que s'ha anat revaloritzant amb els anys demostra que estaven entre els millors pupils de Kraftwerk.

Vince era responsable de totes les cançons del disc menys dues. El que realment sobta és que Martin Gore pogués remuntar el grup després de la marxa del principal compositor. De fet, la gràcia de Depeche Mode és que es van haver de reinventar vàries vegades al llarg dels 80, fins a trobar un estil propi i inconfusible a partir de la trilogia "fosca" (Black celebration-Music for the masses-Violator).

Però sobre les edats de Depeche Mode parlarem més endavant. Ara estem amb Vince, l'autor del primer gran hit dels Depeche, versionat per gent tant dispar com Nouvelle vague, Mika o ... Marta Sánchez! Aquí els tenim uns joveníssims Depeche Mode amb Vince Clark com a compositor. M'encanta l'aire macarrilla de Dave Gahan i les "noies de companyia"! Just can't get enough:



Després de deixar Depeche Mode, Vince Clarke es va aliar amb una cantant de portentosa veu, Alison Moyet per formar el projecte Yazoo. Curiosament el seu primer hit és una cançó que els seus antics companys de Depeche li van rebutjar per "nyonya", i que, de fet ho és, i molt (visca la nyonyeria!). El que no sabien els Depeche és que Vince es forraria amb aquesta cançó, no tant per la versió original de Yazoo (la millor) sinó per les versions supervendes que van fer Flying Pickets i ... Enrique Iglesias!



El projecte Yazoo tampoc va durar massa, dos discos, tot i que el grup compta amb una sèrie de hits que han esdevingut complets clàssics del synthpop com "Nobody's diary", "Don't go" o l'estàndard de les pistes de ball "Situation". Vince assegurava que tots els sons els creava ell i que mai samplejava, serà veritat? En tot cas és un genial compositor pop. Per cert, Yazoo van ser invitats d'honor al darrer sonar. Quina emoció aquesta reunió entre Vince i Alison 25 anys després.

Finiquitat Yazoo, Vince inicia el projecte que li ha durat més i sens dubte el més "petardo" de tots ells, Erasure, tot i que potser musicalment sigui el d'inferior qualitat. Alison Moyet va ser substituïda pel seu clon vocal masculí per Andy Bell, un dels primers cantants fora de l'armari del pop anglès, circumstància que queda molt patent en les lletres tant de drama queen del grup (Vince és hetero, encara que té molta ploma!). Us deixo amb "Oh, l'amour", per cert quines pintes entre Pierre et Gilles i els dibuixos de mariners de Jean Cocteau!



Per cert, no us perdeu l'homenatge que van fer a ABBA:

dimarts, 29 de juliol de 2008

I love synth-pop (I)

El pop electrònic ha estat un gènere musical sovint menyspreuat. Des dels primers 80 ja era un gènere controvertit. Recordo haver sentit des de petit opinions del tipus que no tenia mèrit, que no tenia ànima, i sens dubte, l'opinió més omnipresent entre els meus companys d'EGB i BUP: que era música per a monyes (sic). Bé, cal dir que en tot prejudici hi ha una petita part de veritat: els clubs gais de Nova Iork, Londres o Eivissa van ser pioners als anys 80 en introduir aquest estil musical en les seves diferents mutacions -synthpop, electro, hi'nrg, house...-. I, sens dubte, abans que el petardeo i les Arenas movedisses envaissin amb dubtós gust la Barcelona gai, molt moderneo hetero peregrinava per antros gais com Satanassa o El Convento per la qualitat música que posaven (miracle, no posaven bacalao!).

Fins i tot, la gent moderna i indie no es lliurava de certs prejudicis, sobretot en plena era grunge. Després, cap a mitjans dels 90, amb el boom de grups com Chemical Brothers i els inicis del festival Sonar, la música electrònica es passaria a veure com a "cool" i ex-grunges que havien despotricat del synthpop passaven a escoltar només música electrònica i dir que el rock havia mort. No és broma, Pet Shop Boys, probablement el grup de pop electrònic amb una trajectòria musical més sòlida, han tingut un reconeixement molt tardà com a grans artesans de cançons pop que són, a l'altura d'uns Lennon/McCartney. Sempre se'ls va titllar de "frívols" (què havien de fer? agafar guitarres distorsionades i cantar "que xungo estoooy, que neeegro lo veo tóoo, mi voy a suisidáaaa"?). O, per exemple, els menyspreu cap a New Order de molts fans de Joy Division (nota per a profans: New Order són la continuació del projecte Joy Division; després del suïcidi del cantant, Ian Curtis, els membres restants van canviar les guitarres pels sintetitzadors): recordo un company d'universitat que tenia un gust musical exquisit i de fet va ser qui em va introduir a Joy Division, que un dia em va veure escoltant New Order, grup que jo ja coneixia d'abans de Joy Division, i em va dir: "New Order? ecccs, si és tecno!!!" (toma prejudici!).

Amb el synthpop passa com amb tots els altres estils musicals que englobem dins aquesta cosa informe que és el pop: la idea ve de fora i els britànics la vampiritzen. Als 60 això va passar amb el blues i el rock'n'roll americans. La idea va ser dels ianquis però les vendes al final se les van endur els Beatles i els Rolling. Però després de la sacsejada del punk, els anglesets, tan donats a mirar-se el melic, i que les úniques vegades que miraven fora era per agafar idees de la música americana, van començar a mirar a l'altra banda del canal de la mànega. Gent com Bowie o Brian Eno, durant la segona meitat dels 70 van fer peregrinacions a Berlin per empapar-se de modernitat krautrònica i prototecno. I de fet, tots i cadascun dels primers grups de pop electrònic tenien el mateix referent musical: sí, estem parlant dels pares de l'invent, Kraftwerk.

Kraftwerk

Aquests xicots de Düsseldorf venien del "krautrock", de fet tenen molts lligams no només musicals sinó personals amb clàssics del gènere com Neu! o Can. En realitat, del krautrock al synthpop hi ha només un pas, que és prescindir dels instruments analògics, encara que sigui amb ordinadors que ocupen tota una habitació. Tot i que venien del conservatori, que eren confessos fans de Stockhausen i que els seus inicis són molt experimentals, a partir de mitjans dels 70 van començar a facturar discos cada vegada més pop i "assequibles": Autobahn (1974), Radioaktivität (1975) i, sobretot, els dos discos que més han influït en el synthpop: Trans Europa Express (1977) i Die Mensch Maschine (1978). La cançó més famosa de Kraftwerk és "Das Model" però em plau més el retrofuturisme irònic i la posada en escena de Die Roboter. En 30 anys el so no ha envellit gens!



Visage

Abans de Visage, gent com John Foxx, Gary Numan o OMD ja havien introduït les ensenyances de Kraftwerk en terres britàniques. De fet, "Enola gay" d'OMD, es pot considerar el primer gran èxit de vendes synthpop, la tardor de 1980. Només dos mesos després, Visage van rebentar les llistes d'èxits europees amb una fórmula musical semblant, però la van presentar amb una exòtica imatge neo-glam i bowie-esca que Steve Strange, líder i veritable ànima de Visage, portava cultivant des de finals dels 70 al club Billy's de Londres, freqüentat entre d'altres per Boy George. Aquest club londinenc, amb més plomes que un galliner i que semblava una pasarel·la parisenca, va ser el caldo de cultiu de l'efímer moviment que després s'anomenaria "new romantic" i que tant van copiar els Mecano de la primera època. De fet, el vídeo de "perdido en mi habitación" copia coses del "Fade to grey" de Visage. Per no parlar del furor que van fer a principis dels 80 els harlequins, els paiassos tristos i els vestits colonials d'època (com els horrorosos pantalons bombatxos que van popularizar Duran Duran i que encara a dia d'avui porten moltes noies okupa-perroflautes)!



"Feel the rain like an English summer / hear the notes from a distant song / Stepping out from a back shop poster / wishing life wouldn't be so long". No és un marcià, és Steve Strange abans d'esguerrar-se la vida amb l'heroina. Per cert què seria de l'italodisco sense "Fade to grey". I quin glamour-chic els versos en francès: durant el canvi de dècada dels 70 als 80 als britànics els fascinava Europa, tot plegat quedava molt (mari)culte!

Per cert que quin homenatge/plagi a Visage el de Kelly Osbourne!

I a la propera entrega: Yazoo, New Order, Bronski Beat i Pet Shop Boys, entre d'altres.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Radovan Karadzic, Adolf Eichmann, Hegel, Max Aue i la banalitat del mal

Sens dubte, la notícia d'aquesta setmana ha estat la detenció del criminal de guerra Radovan Karadzic. Karadzic, buscat des de fa més d'una dècada, és el principal responsable de la matança d'Srebrenica, l'episodi més sanguinari de la guerra de l'ex-iugoslàvia, on van ser assassinats uns 8000 bosnis musulmans, el genocidi més important des de la segona guerra mundial en terres europees.

Karadzic ocultava la seva identitat sota una tupida barba i una nova professió com a curander. De fet, tenia pàgina web i tot! http://www.psy-help-energy.com/ No us perdeu els amulets de tot a cent que venia!

Aquí tenim una foto d'ell donant una conferència. Noteu el seu look a mig camí entre un neohippie pacífic i un malèvol Rasputin:


El més fort de Karadzic o el que m'ha xocat més és que era un poeta relativament reconegut (premi de la Unió d'Escriptors de Rússia l'any 1994), fins i tot algun dels seus llibres de poesia és per a nens i va estar publicant en la clandestinitat durant el seu amagatall! La veritat sento curiositat morbosa per llegir un poema dels seus. Dulce et decorum est pro patria occidere? (parafrassejant, amb perdó, a Wilfred Owen). Per a la història de la infàmia queda una frase d'aquest carnisser durant el setge a Sarajevo de 1993: "Els habitants de Sarajevo no contaran els seus morts. Contaran els vius".

Tot això em recorda molt a la cèlebre tesi de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, a propòsit del criminal de guerra Adolf Eichmann, responsable de la logística dels camps d'extermini nazis. Eichmann, segrestat pel Mossad i executat a Israel, havia estat amagat durant anys a l'Argentina sota una falsa identitat (ens sona la història?). Durant la seva defensa en el judici que se li va fer, bàsicament va dir que es va limitar a “obeir ordres”. El cas d'aquest home, de més aviat poques llums i personalitat dèbil i mediocre, per ser el criminal de guerra que era, era per a Arendt un exemple paradigmàtic del que ella va anomenar "la banalitat del mal". Doncs sí, els malvats són gent superficial i vulgar, com tu i con jo. No són uns llucifers.

Això sí, veiem que la història es repeteix. ¿Ho fa, com deia Hegel, la primera vegada com una tragèdia, la segona, com una farsa? En tot cas el silenci dels morts és el mateix i la neu cau cada hivern, amb la seva lleugeresa, sobre els vius i els morts, a Auschwitz i a Srebrenica (parafrassejant aquesta vegada a James Joyce).

P.S. La banalitat del mal és òbviament un dels temes centrals de Les Bienveillantes de Jonathan Littell (vaig per la pàgina 437, tot just he acabat el capítol “Courante”, cuidadín no em feu spoilers). De fet, és tan banal el mal com per poder-nos podem identificar amb el protagonista? Haguéssim fet el mateix en la seva situació, tal i com assegura ell?

dissabte, 19 de juliol de 2008

Solucions imaginatives a la crisi: satisfer la luxúria estiuenca

L'arqueòleg glamurós ens proposava l'altre dia un seguit de solucions imaginatives a la crisi que ens cau a sobre. Crec que es va oblidar d'un aspecte ben important.

Sí, lectors malpensats, l'heu encertada. Quan la calor apreta i homes i dones anem pel carrer més lleugers de roba és inevitable que a tots ens pugi la líbido (a l'estiu, tota cuca viu). Però passa que no sempre tenim a mà amb qui desfogar-nos o bé, ens ve de gust fer una cosa un xic diferent al de sempre, ja sigui sols o en bona companyia. Ja sabeu, l'avorriment mata... però sovint ens fa exercitar el cervell i trobar solucions creatives.

En aquest tipus de situacions d'emergència podem recórrer a les fruiteries del nostre barri que estan molt ben assortides:



Això sí, no sigueu garrepes i encara que hagi augmentat el preu del petroli i derivats, sigui en solitari o compartint-ho amb algú, no escatimeu despeses en condons i lubrificant!

P.S. Com es nota que estic avorrit, eh?

dimarts, 15 de juliol de 2008

Noam Chomsky i Michel de Foucault

Us pensàveu que el Youtube només serveix per trobar vídeoclips petardos?

Doncs bé, pujaré una mica el llistó cultural d'aquest blog. No puc arribar al nivell d'erudició d'un Max Aue, però per alguna part s'ha de començar. Així que començarem per una lluita de titans del pensament postmodern: Noam Chomsky vs. Michel de Foucault.



I vosaltres, de qui sou?

divendres, 11 de juliol de 2008

Moi, Lolita

Donat que tinc lectors (i qui sap, lectores) que agraden de les formes femenines, gaudiu d'un homenatge als sentits i a la ment que us ofereixo a partir d'unes de les cançons més petardes del pop en francès dels darrers 30 anys. De fet, a mi les dones ni fu ni fa sexualment parlant, però les "lolites" sempre m'han cridat l'atenció, de la mateixa manera que les "donasses" a l'estil Courtney.

En la cultura francòfona hi ha una predilecció molt marcada per les lolites. Penso en clàssiques dels 60 com France Gall o Jane Birkin. Però jo com que sóc més vuitanter des d'aquí faré un petit recordatori-homenatge a unes altres "Lolites":

Lio

Aquesta cantant belga d'origen portuguès fa seduir a tota una generació en el canvi de dècada entre els 70 i 80. Cal dir que el seu primer disc va ser produït per uns dels pioners de la música electrònica, Telex. I que fins mitjans dels 80 va treure un seguit de discos força dignes. Per la memòria queden hits com "Banana split" (no us perdeu el vídeo de youtube... segur que de seguida entendreu la "metàfora" del plàtan i les cireres), "Si belle et inutile", "La reine des pomes" o "Mona Lisa".

Però el seu gran hit, sens dubte, és "Amoureux solitaires", tot un clàssic de la música electro que va ser un hit als països francòfons l'any 1980. Una petita joia escrita pels Telex que, per cert, aquell mateix any van representar Bèlgica a eurovisió en una memorable actuació. Off topic: penseu que si parleu de "Telex" davant les vostres coneixences quedareu com uns moderns, doncs van ser invitats al sonar fa un parell d'anys si no recordo malament. Per a tots vosaltres, Lio:



Stephanie

Si hi ha algú que als anys 80 li podia arrebassar a Lady Di el títol de reina de cors eren les germanes Grimaldi. Caroline, després d'un amour fou amb Philippe Junot va sentar el cap amb Stephano Cassiraghi, pare dels seus tres fills grans i que va morir en un desgraciat accident. Però mentre la seva germana gran sentava el cap, Stephanie es va convertir en un relleu encara més enfant terrible que la seva germana gran: "la princesa rebelde", que deien a la revista "Hola". Igual li donava per liar-se amb playboys de dubtosa reputació com per ser pionera del topless o... fer de cantant! I és així com el 1986 aquesta Lolita de masculines faccions (té una mandíbula que ni Morrissey) va iniciar-se al món de la música. Jo em quedo amb els seus pentinats made in Llongueras que van fer veritable furor. Recordo un amor platònic de la infantesa, una amiga de la meva germana gran, que portava un pentinat igual (sí, fins ben bé als 10-11 anys vaig tenir tendències bisexuals).



Alizée

Sens dubte, la Lolita per excel·lència del pop francès de l'última dècada. Recordem que la noia va ser descoberta pel tàndem Mylène Farmer/Laurent Boutonnat, a qui ja vaig dedicar un post. La meva reflexió malèvola és que segurament Mylène Farmer, als seus 40 anys tenia una sèrie de lletres al calaix que no podia cantar ella a la seva edat, ja que li esqueien millor a una noia de 16 anys com Alizée. De fet durant 2001-2003 Mylène va estar pluriempleada: escrivia cançons per a Alizée i cançons per a ella mateixa. Només de la malèvola ploma de Mylène podia sortir un hit tan rodó com Moi Lolita. Tampoc vull oblidar la cançó "J'en ai marre". De fet al blog de jenesaispop discuteixen si Coldplay l'ha plagiada en el seu nou single!

Per a tots vosaltres, "Moi Lolita", d'Alizée:

dimecres, 9 de juliol de 2008

Parli'm en comú

Penjo un escrit no original, però és que ho expressa tot mil vegades millor del que ho faria jo. Mandrós que és un. L'article és del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universidad Autónoma de Madrid.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/628/un-manifiesto-nacionalista/

Que, per cert, veig sorprès que skorbuto, un dels comentaristes d'aquest blog, ha opinat en el post que enllaço. Quines casualitats!

La veritat és que parlar de llengües i tot el que comporta el tema és una mica obrir la caixa dels trons en quant a blogs respecta (diguem que és com una mena crida irresistible per a trolls de diferents ideologies), i són temes que em fa un pal immens discutir. I és que parlem d'un debat que fa honor al nom d'aquest blog: més vell que l'anar a peu!

Només dir que em fa tanta tírria UPD, Ciutadans i Convivencia Cívica com ERC, la plataforma per la llengua o gent tipus Víctor Alexandre. De veritat és que si em mullo m'arrisco a que els d'un extrem m'acusin d'abertzale radical tancat amic dels terroristes i els altres de venut-botifler-traidor-feixista.

Per cert que per a trolls, els de Noruega:


Al planeta de les granototes no tenen problemes de llengües, i fins i tot s'entenen molt bé amb els trolls!

dilluns, 7 de juliol de 2008

Impressions d'Escandinàvia

Unes petites reflexions inconnexes del meu mini-viatge per Escandinàvia.

Enveja, d'uns països amb un nivell de garrulerisme ostensiblement més baix.

Enveja, d'uns països on es respecta l'entorn i on el desenvolupament econòmic no ho ha arrassat tot. On bosc vol dir "bosc", no quatre arbres mal arreplegats i natura vol dir natura no "espai no urbanitzat".

Enveja, perquè a mi la pluja i el clima d'entretemps m'encanta, i aquestes dates per allà és com si fos primavera.

Enveja, perquè els nòrdics són més alts, més ben fets i més guapos que nosaltres, els llatins. Ja sé que és subjectiu, però, bé, és la meva percepció. No, no vam fer cap trio, malpensats!

Enveja, de tres països petits, de fet, amb llengües molt semblants, que han après conviure entre ells al llarg de la història (amb els seus rifi-rafes, és clar) sense imposar-se els uns als altres. Amb això de les llengues escandinaves, com diuen a la wikipedia, passa el que deia el lingüista jueu Max Weinreich, allò de què "una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una flota" (en yiddish: "a shprakh iz a dialekt mit an armey un flot").

Doctor, l'enveja és sana?

Ja sé que em direu que si hagués de passar un hivern sencer allà, amb les "fenomenals" temperatures i les llargues nits, un altre gall cantaria i és cert.

Keroro al país dels fiords (podeu fer clic per veure la foto amb més detall)

P.S. Emulant al Ferran i als seus amics em vaig banyar (en pilotes és clar, al fjord d'Aurland), això sí no vaig poder passar dels genolls. Mai i quan dic mai és MAI he "tastat" una aigua tan gelada!!!! Les fotos no les penjo que a l'interviu em donen més per elles!

diumenge, 6 de juliol de 2008

Records dels 90 (II): La más grande

Molts homes gais i molts heterogais (uséasé, homes heterosexuals susceptibles de ser confosos per gais) tenim una fal·lera per les donasses, o sigui, aquelles dones que responen a l'arquetip mític d'Eva, de la mantis religiosa, de la vagina dentata, de la puta, de la diva. Lucía Etxebarria ho explica molt bé al seu llibre "Courtney y yo". Crec que antropològicament aquesta devoció té a veure (però això és una interpretació 100% personal) amb les restes de religió matriarcal que queden del món prehistòric. Recordeu les venus prehistòriques com la Venus de Willendorf:

Una predecessora de Courtney Love, fa més o menys 25.000 anys

Courtney Love és la donassa par excellance dels anys 90, per disgust de Madonna. Realment la vaig redescobrir tard, però ja se sap la dita: nunca es tarde si la picha dicha es buena, tot i que ja em va fascinar la imatge de Courtney quan el suicidi del seu marit Kurt Cobain, l'any 1994. Recordo haver vist al telenotícies unes imatges de Kurt i Courtney, completament drogats, amb la seva filla Frances en braços baixant d'un avió. Tremend.

Per pur prejudici vaig trigar uns anys a descobrir Hole, el grup de Courtney. En un principi em va semblar un més dels grups sorgits de forma oportunista a rebuf del grunge. Però va ser gràcies a la genial pel·lícula 200 cigarettes (1999), i sobretot a una frase pronunciada per ella a la pel·lícula, en què el personatge que interpreta Courtney fa un particular desafiament al seu millor amic, amb qui han tingut una tensió sexual irresolta des de sempre: "I dare you to fuck me". Des de llavors, em vaig convertir per sempre més en debot fan d'aquesta antidiva. "El escándalo de Larry Flint" és, òbviament una altra referència cinematogràfica ineludible quan es parla de Courtney Love, però m'estimo més des d'aquí reivindicar aquesta deconeguda comèdia romàntica sui generis:




Tot seguit va venir el redescobriment de la carrera musical de Courtney, especialment d'un disc "Live through this" que no només és un dels millors discs del grunge, potser només superat pels discos de Nirvana, sinó que és un dels 10 grans discos enblema dels 90.

Realment m'és igual si el difunt Kurt Cobain va tenir o no a veure en el contingut musical del disc. Jo personalment crec que sí, per les harmonies i acords que utilitza, però tant fa. El que marca la diferència és la forma de cantar de Courtney. Ja sigui intimista (Doll parts, Softer softest) o histèrica (Gutless), ens presenta una forma de cantar fresca, inèdita, fascinant i sobretot amb una força indescriptible. Mai uns brams (en castellà, "berreos") van tenir tanta expressivitat, al menys per a mi.

I les lletres, quines senyores lletres. Des de la paròdia venjativa que fa del moviment riot girrrrrl a "Rock star" al calfred que et recorre quan escoltes la veu de Courtney superposada amb la del seu llavors marit Kurt Cobain a "Asking for it": "If you live through this with me, I swear that I will die for you"; de la dona víctima d'una societat masclista ("Miss world" o "Doll parts" amb la inoblidable frase "I want to be the girl with the most cake") a la dona botxí que es pren la seva revenja ("someday you will ache like I do" canta Courtney al final de "Doll parts" o el també suggestiu final de Violet, en què dóna la volta a la truita a la cançó: "I told you, from the start just how this would end: when I get what I want, I never want it again"). Així és Courtney: ni puta, ni submissa.




"Might last a day, yeah / Mine is forever"


Com, que encara no has sentit aquesta obra d'art???

Per cloure aquest post, no em puc estar de penjar aquest genial homenatge-paròdia que van fer els de Muchachada Nui. A l'sketch surten Courtney i la seva filla Frances. Insuperable la frase final de Frances a Courtney.