dimarts, 29 de juliol del 2008

I love synth-pop (I)

El pop electrònic ha estat un gènere musical sovint menyspreuat. Des dels primers 80 ja era un gènere controvertit. Recordo haver sentit des de petit opinions del tipus que no tenia mèrit, que no tenia ànima, i sens dubte, l'opinió més omnipresent entre els meus companys d'EGB i BUP: que era música per a monyes (sic). Bé, cal dir que en tot prejudici hi ha una petita part de veritat: els clubs gais de Nova Iork, Londres o Eivissa van ser pioners als anys 80 en introduir aquest estil musical en les seves diferents mutacions -synthpop, electro, hi'nrg, house...-. I, sens dubte, abans que el petardeo i les Arenas movedisses envaissin amb dubtós gust la Barcelona gai, molt moderneo hetero peregrinava per antros gais com Satanassa o El Convento per la qualitat música que posaven (miracle, no posaven bacalao!).

Fins i tot, la gent moderna i indie no es lliurava de certs prejudicis, sobretot en plena era grunge. Després, cap a mitjans dels 90, amb el boom de grups com Chemical Brothers i els inicis del festival Sonar, la música electrònica es passaria a veure com a "cool" i ex-grunges que havien despotricat del synthpop passaven a escoltar només música electrònica i dir que el rock havia mort. No és broma, Pet Shop Boys, probablement el grup de pop electrònic amb una trajectòria musical més sòlida, han tingut un reconeixement molt tardà com a grans artesans de cançons pop que són, a l'altura d'uns Lennon/McCartney. Sempre se'ls va titllar de "frívols" (què havien de fer? agafar guitarres distorsionades i cantar "que xungo estoooy, que neeegro lo veo tóoo, mi voy a suisidáaaa"?). O, per exemple, els menyspreu cap a New Order de molts fans de Joy Division (nota per a profans: New Order són la continuació del projecte Joy Division; després del suïcidi del cantant, Ian Curtis, els membres restants van canviar les guitarres pels sintetitzadors): recordo un company d'universitat que tenia un gust musical exquisit i de fet va ser qui em va introduir a Joy Division, que un dia em va veure escoltant New Order, grup que jo ja coneixia d'abans de Joy Division, i em va dir: "New Order? ecccs, si és tecno!!!" (toma prejudici!).

Amb el synthpop passa com amb tots els altres estils musicals que englobem dins aquesta cosa informe que és el pop: la idea ve de fora i els britànics la vampiritzen. Als 60 això va passar amb el blues i el rock'n'roll americans. La idea va ser dels ianquis però les vendes al final se les van endur els Beatles i els Rolling. Però després de la sacsejada del punk, els anglesets, tan donats a mirar-se el melic, i que les úniques vegades que miraven fora era per agafar idees de la música americana, van començar a mirar a l'altra banda del canal de la mànega. Gent com Bowie o Brian Eno, durant la segona meitat dels 70 van fer peregrinacions a Berlin per empapar-se de modernitat krautrònica i prototecno. I de fet, tots i cadascun dels primers grups de pop electrònic tenien el mateix referent musical: sí, estem parlant dels pares de l'invent, Kraftwerk.

Kraftwerk

Aquests xicots de Düsseldorf venien del "krautrock", de fet tenen molts lligams no només musicals sinó personals amb clàssics del gènere com Neu! o Can. En realitat, del krautrock al synthpop hi ha només un pas, que és prescindir dels instruments analògics, encara que sigui amb ordinadors que ocupen tota una habitació. Tot i que venien del conservatori, que eren confessos fans de Stockhausen i que els seus inicis són molt experimentals, a partir de mitjans dels 70 van començar a facturar discos cada vegada més pop i "assequibles": Autobahn (1974), Radioaktivität (1975) i, sobretot, els dos discos que més han influït en el synthpop: Trans Europa Express (1977) i Die Mensch Maschine (1978). La cançó més famosa de Kraftwerk és "Das Model" però em plau més el retrofuturisme irònic i la posada en escena de Die Roboter. En 30 anys el so no ha envellit gens!



Visage

Abans de Visage, gent com John Foxx, Gary Numan o OMD ja havien introduït les ensenyances de Kraftwerk en terres britàniques. De fet, "Enola gay" d'OMD, es pot considerar el primer gran èxit de vendes synthpop, la tardor de 1980. Només dos mesos després, Visage van rebentar les llistes d'èxits europees amb una fórmula musical semblant, però la van presentar amb una exòtica imatge neo-glam i bowie-esca que Steve Strange, líder i veritable ànima de Visage, portava cultivant des de finals dels 70 al club Billy's de Londres, freqüentat entre d'altres per Boy George. Aquest club londinenc, amb més plomes que un galliner i que semblava una pasarel·la parisenca, va ser el caldo de cultiu de l'efímer moviment que després s'anomenaria "new romantic" i que tant van copiar els Mecano de la primera època. De fet, el vídeo de "perdido en mi habitación" copia coses del "Fade to grey" de Visage. Per no parlar del furor que van fer a principis dels 80 els harlequins, els paiassos tristos i els vestits colonials d'època (com els horrorosos pantalons bombatxos que van popularizar Duran Duran i que encara a dia d'avui porten moltes noies okupa-perroflautes)!



"Feel the rain like an English summer / hear the notes from a distant song / Stepping out from a back shop poster / wishing life wouldn't be so long". No és un marcià, és Steve Strange abans d'esguerrar-se la vida amb l'heroina. Per cert què seria de l'italodisco sense "Fade to grey". I quin glamour-chic els versos en francès: durant el canvi de dècada dels 70 als 80 als britànics els fascinava Europa, tot plegat quedava molt (mari)culte!

Per cert que quin homenatge/plagi a Visage el de Kelly Osbourne!

I a la propera entrega: Yazoo, New Order, Bronski Beat i Pet Shop Boys, entre d'altres.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Oh quanta raó tens RAfa, com sempre!

Jo recordo la meva adolescència al insti, quan tothom odiava la música electrónica: era com un tabú inquestionable, el Rock era sagrat!
I clar, jo m'ho vaig creure! I mira que, quan d etant en tant escoltava alguna meolidia de Daft Punk o Prodigy, no podia deixar de pensar que alló no estava tan malament...

No va se rfins a COU quan vaig començar a devorar compulsivament Depeche i vaig entendre que un sintetitzador li donava mil patades als grupillos pinkarras que esoltavem als antres okupes!

Rafel ha dit...

Sí, a principis dels 90 hi havia un talibanisme de guitarres molt fort!

Daft Punk, quins records, això ho deixo pel post dels 90 tercera part! Precisament amb Daft Punk recordo que els amics hetero que tenia van començar a escoltar coses electròniques i a perdre prejudicis. La gent començava a sentir curiositat pel tema del sonar, les raves...

És curiós perquè als 80, hi havia prejudicis també, però després la gent ho escoltava tot igual. Vull dir que el típic heterogarrulo deia davant dels amics que pet shop boys eren uns monyes i que el que molava eren els solos de guitarra de metallica o AC/DC, però després ells mateixos es posaven música disco al walkman o al casette del cotxe i els encantava ser els reis de la pista!

I grups amb una imatge marcadament gai venien moltíssims discos i arrivaben a tots els sectors del mercat! Boy George o Frankie goes to Hollywood eren número 1!

També és cert que hi havia un concepte que era normal que els artistes de certs generes musicals anessin mig transvestits, sense que allò volgués dir necessàriament que eren gais. Era l'era del maquillatge i les hombreres! Avui dia et diuen que el moreno de Modern Talking amb les pintes que portava o Andy Gore de Depeche Mode amb les seves faldilletes de cuir eren heterosexuals i no t'ho creus!

Menció a part mereix l'estrany fenòmen que un grup ostensiblement garrulillo com New Order (només cal veure les pintes del baixista peter hook, o com els deixen a la peli "Control") tingui fans en més d'un 80% gais. New Order als 80 era música per a gais feta per heteros!