dimecres, 9 de juliol de 2008

Parli'm en comú

Penjo un escrit no original, però és que ho expressa tot mil vegades millor del que ho faria jo. Mandrós que és un. L'article és del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universidad Autónoma de Madrid.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/628/un-manifiesto-nacionalista/

Que, per cert, veig sorprès que skorbuto, un dels comentaristes d'aquest blog, ha opinat en el post que enllaço. Quines casualitats!

La veritat és que parlar de llengües i tot el que comporta el tema és una mica obrir la caixa dels trons en quant a blogs respecta (diguem que és com una mena crida irresistible per a trolls de diferents ideologies), i són temes que em fa un pal immens discutir. I és que parlem d'un debat que fa honor al nom d'aquest blog: més vell que l'anar a peu!

Només dir que em fa tanta tírria UPD, Ciutadans i Convivencia Cívica com ERC, la plataforma per la llengua o gent tipus Víctor Alexandre. De veritat és que si em mullo m'arrisco a que els d'un extrem m'acusin d'abertzale radical tancat amic dels terroristes i els altres de venut-botifler-traidor-feixista.

Per cert que per a trolls, els de Noruega:


Al planeta de les granototes no tenen problemes de llengües, i fins i tot s'entenen molt bé amb els trolls!

6 comentaris:

skorbuto ha dit...

Efectivament hi vaig posar un comentari, agraïnt-li a l'autor les idees que expresava.

Jo, com molts, sóc fill d'emigrants, i és dur haver de dir a la teva familia que l'estat al que, hores d'ara pertanyo, no el sento com a meu perquè no respecten la meva cultura.

Si fos per gent com el Professor, com Luz de gas, com Herodes de la bética, segurament avui l'independentisme no en tindria tants seguidors, però per gent com els signants del manifiesto, el Pedro jota el camarada Jiménez Lossantos i etc ... cada vegada sóm més els que hem oblidat les aspiracions federalistes i optem per la independència.

Rafel ha dit...

Sí, jo em sento una mica com tu. Però tinc el problema que cada dia sóc més anticonstitucionalista i a la vegada antisobiranista. Ni Espanya ni la independència de Catalunya em causen trempera. I tant els constitucionalistes com els sobiranistes em cauen cada dia pitjor...

I la Unió Europea cada vegada més neocon i més un club d'estats, que no de pobles, em causa més desencís també.

No, si al final hauré de declarar la república independent de casa meva!

La veritat és que és una mica esquizofrènic això d'exercir de català en el món d'avui. Tampoc vull caure en el flower power del ciutadà del món...

Sobre el tema llengües em fa molta gràcia que s'autoanomenin no-nacionalistes, però el Juan Carlos Moreno els deixa ben retratats!

maxaue ha dit...

La veritat es que, com dius, ni els projectes nacionals de Catalunya, ni el d'Espanya, ni el d'Europa, prodeuixen cap mena d'entusiasme. I com que lo del "ciudadano de mundo" és una pura filfa, no ens queda gran cosa més.
Potser el millor sigui passar olimpicament de les disputes de tirios i troyanos i fer com si no les sentissim.
És clar, sempre et queda la posibilitat de reivindicar la República Independent del teu barri.

maxaue ha dit...

Avui hi ha un article del Fernando Savater a EL PAIS (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Ciudadania/lengua/comun/elpepuopi/20080711elpepiopi_4/Tes) en el que, després de declarar-se victima de la incomprensió general, afirma que els qui han criticat el Manifest
1.- o no l'han llegit
2.- o no l'han entés.
Confesso que jo soc dels 1.-, però no l'he criticat. Simplemeent l'he ignorat. "El mejor desprecio es no hacer aprecio" (en llengua comú).
Però l'article si que l'he llegit. I hi ha una frase que em sebla que explica el perquè de tota la polémica encetada.
Afirma en Savater (al final del tercer pàrraf): "estamos tan convencidos de la pujanza universal del castellano que por eso nos parece crucial reforzarlo como lengua común de España".
Està clar que en aquesta, per ell, obvietat resideix el problema. De la mateixa manera jo podria afirmar "la puixança universal de l'anglés o del xinés" i demanar que se'ls reforci com a llengua comuna d'Espanya o de Burkina Fasso.
A en Savater se li han oblidat el cursos de Lògica que devia fer quan va estudiar Filosofia.

Rafel ha dit...

Crec que el pitjor és el tufillo paternalista del manifest, que ve a dir que "es encomiable aprender la lengua cooficial, pero no puede ser obligatorio" i clar pel castellà totes les obligacions del món.

Dit això jo no entenc que hi hagi cap "dret" a ser escolaritzat de forma exclusiva en una llengua determinada, ni en castellà ni en català. Jo no tindria cap problema en un sistema educatiu a parts iguals en català, castellà i anglès com llengües vehiculars. No entenc el suposat dret a fer objecció de consciència d'una llengua... Al cole també "t'obliguen" a fer mates , a fer gimnàstica a aguantar companys de classe idiotes... l'escola, precisament, es basa en la coerció i l'obligació.

A mi no m'acaba de fer el pes el sistema d'immersió lingüística però per raons ben diferents als del manifest. Per a mi no hi ha un dret a ser educat exclusivament en castellà com no hi ha un dret, durant l'educació obligatòria, a ser educat exclusivament en assignatures de lletres o a estar exempt de gimnàstica...

A més això de l'assimetria que defenen en el manifest cau pel seu propi pes. Si hi ha dues llengües oficials, són oficials per tot i per tant han de gaudir no només dels mateixos drets sinó de les mateixes obligacions.

Això de defendre la llibertat per viure exclusivament en castellà i no fer-ho amb les altres llengües, doncs els partidaris del manifest defenen l'obligatorietat de la "llengua comuna" cau pel seu propi pes. L'article del catedràtic de Madrid que he passat desmunta molts raonaments il·lògics del manifest.

A més si s'adoptés llengua comú, hauria de ser per consens, no? Jo no tinc cap problema amb el castellà, però a molts ens agradaria també que l'anglès fos llengua comuna, donat que pertanyem a la UE i la OTAN. No podem discutir-ho?

De tota manera les lleis vigents no parlen de cap llengua "comuna". És boníssim que per un costat es diguin constitucionalistes i per un altre vulguin canviar la constitució perquè diuen que no defensa prou el castellà.

El problema és que no es reconeixen com el que són, nacionalistes espanyols, que és una cosa amb la que no tinc cap problema, doncs convisc diàriament amb nacionalistes espanyols, nacionalistes catalans i nacionalistes d'altres pelatges i no tinc cap trauma.

Això de ser "no-nacionalista" és com pretendre ser ciutadà del món. Molt flower-power a la teoria, però aquesta suposada netralitat oculta un biaix.

No hi ha cap problema amb els biaixos. Tots som esbiaixats perquè estem marcats per les nostres experiències i circumstàncies. Com diuen a la facultat de periodisme, el punt de vista objectiu no existeix.

A més: "Dime de lo que presumes" (no-nacionalisme) "y te diré de lo que careces"

glamboy69 ha dit...

Molt acertat el post Rafa!!
Penso com tu respecte tots aquests partits que no deixen de marejar la perdiu amb la cutre i provinciana baralla barcelona-madrid, català-caastellà, més pròpia de hooligans futboleros que d'intel·lectuals, la veritat!
Per cert, felicitats per dievrsificar la temàtica del blog i agumentar el ritme d'actualitzacions!