Vida de Jaufré Rudel i traducció del poema

«Jaufré Rudel de Blaia fou un home molt gentil, príncep de Blaia. I s’enamorà de la comtessa de Trípoli, sense veure-la, per tot el bé que en sentí dir als pelegrins vinguts d’Antioquia. I va fer sobre ella moltes cançons, amb belles melodies i paraules simples. I per voluntat de veure-la, va fer-se croat, i va embarcar i una malaltia el prengué en la nau, i el portaren a Trípoli, a un hostal, com mort. I ho van fer saber a la comtessa i ella anà cap al seu costat, al seu llit, i el prengué entre els seus braços. I ell va saber que era la comtessa i va recuperar l’oïda i la respiració, i va lloar Déu perquè li havia conservat la vida fins a haver-la vista; i així morí entre els seus braços. I ella el féu enterrar amb gran honor a la casa del Temple; i després, aquell mateix dia, es va fer monja, pel dolor que tingué per la mort d’ell.»



Jaufré Rudel mor en braços de la comtessa de Trípoli i ella, es fica a monja del disgust.















N.B. Les "vides" dels trobadors sovint eren biografies fictícies, no us creieu... En teoria la llegenda diu que tots els poemes del trobador Rudel van dedicats a la comtessa aquesta de Trípoli, a qui mai havia vist. Era el seu "amor de lluny". Sí que és força probable que morís a les croades. Arribaria a veure realment el seu imago amor de lonh??

El poema està en occità antic que era força semblant al català antic, de fet, s'entèn bastant, no? A més és un idioma molt musical, l'idioma dels trobadors! Us passo la traducció castellana, que em fa mandra retraduir. Subratllo la paraula "LONH" (lluny) i "amor de lonh", ja que es repeteix constantment al poema, no pas de forma casual, de fet si us fixeu sempre ho fa en els mateixos versos de cada estrofa. De fet és el tema central no ja d'aquest poema sinó de tots els poemes de Jaufré Rudel: l'amor de lluny.

Cuando los días son largos, en mayo
me agrada el dulce canto de los pájaros DE LEJOS,
y cuiando me voy de allí,
me acuerdo de un AMOR DE LEJOS.
Voy con ánimo cabizbajo y sombrío,
de modo que ni el canto ni la flor del espino
me placen más que el helado invierno.

Nunca más gozaré de amor,
si no gozo de este AMOR DE LEJOS,
pues no sé de mejor ni más gentil
en ninguna parte, ni cerca ni LEJOS.
Su mérito es tan cierto y puro
que allí, en el reino de los sarracenos
yo sería, por ella, llamado cautivo.

Triste y alegre me separaré
cuando vea este AMOR DE LEJOS,
pero no sé cuándo lo veré,
pues nuestras tierras están muy LEJOS.
¡Hay demasiados puertos y caminos!
y por eso, no soy advino...
¡Que todo sea como Dios quiera!

Gran gozo tendré cuando le pida,
por Dios, su AMOR DE LEJOS;
y, si le place, me albergaré
cerca de ella, aunque soy DE LEJOS.
Entonces vendrá la conversación agradable
cuando, AMANTE DE LEJOS, esté tan cerca
que con bellas palabras gozaré de solaz.

(...)

Verdad dice quien me llama ávido
y deseoso de AMOR DE LEJOS,
pues ningún otro gozo me place tanto
como la alegría DEL AMOR DE LEJOS.
¡Pero lo que quiero me está tan prohibido!
Mi padrino me hechizó
para que amase sin ser amado.