diumenge, 10 d’agost del 2008

I love synthpop (V): combat pop

Certament, la imatge frívola que tenim dels 80 és l'oposat a qualsevol forma de compromís o reivindicació artístics. Però crec que val la pena recordar que a Gran Bretanya, a mitjans dels 80, en ple auge del thatcherisme i del pop més banal, grups com The Style Council, The Smiths, Billy Bragg o Bronski Beat a través de la iniciativa Red Wedge van arribar a posar contra les cordes al govern de la dama de ferro. I els 80 també són l'època dels últims i activistíssims The Clash (Sandinista!, Combat rock) o de l'estratègia del puny de ferro amb guant de seda de The Housemartins. Com diu Fermin Muguruza, certament va haver una època en què el pop no estava renyit amb el compromís!

Bronski Beat, a part de ser un dels introductors dels ritmes Hi'Nrg dins la música pop van ser un dels millors exponents d'aquest pop de combat. Liderats per un clon de Tintin capaç de fer falsets prodigiosos, ni més ni menys que Jimmy Sommerville, tenen l'honor de ser el primer grup completament sortit de l'armari, que jo sàpiga (tres de tres membres). Potser ara el tema ja està més normalitzat, però aquest videoclip de 1984 és tot un clàssic: Smalltown boy. Només Sommerville era capaç de reivindicar les disco-dives dels 70 i alhora llençar consignes esquerranes.



A mi m'encanta el clip. Per cert, la metàfora de les vies de tren del principi és genial! I Jimmy Sommerville està per menjar-se'l amb patates, què mono!

I aquí teniu una versió ultra-kitsch del "I feel love" de Donna Summer juntament amb Marc Almond. Petardeo i activisme gai. Com ja he dit, ara aquest clip, afortunadament, semblaria trivial, però fa 24 anys les coses no eren ben bé iguals. Boníssima l'obsessió eròtica que tenia Marc Almond amb els toreros!


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Oh siii! M'encanta la versió d'"I feel love"!!

Realment als 80's el Pop era revolucionari, però la veritat es que prefereixo separar música i política! Després d epassar la'dolescència entre cases okupes vaig quedar empatxat de cançons amb missatge per el reste de la meva vida!

Rafel ha dit...

Lo cortés no quita lo valiente que diuen. I una cosa és ser polític (en el sentit ampli de la paraula, gairebé tot en aquesta vida és polític) i l'altra sectari. Ara no em diràs que Marilyn Manson o Courtney Love no tenen cançons polítiques...

A mi el que m'enerva és la gent que va de pretesament apolítica per la vida!!! L'art és polític, és presa posició, per definició.

dani torrent ha dit...

Hola Rafa, vas veure dijous passat al cultures de la vanguàrdia una article sobre una enquesta australiana sobre les cançons més gays? Aquesta estava en el top ten.
Petons

Rafel ha dit...

Hola Dani! Veig que llegeixes aquest blog, jeje.

No, no vaig llegir el "culturas" de la setmana passada. La meva reputació de mariculta com veus va caient en picat...

Sí que recordo haver vist la cançó smalltown boy en alguna altra llista de "the gayest song", per això...

Jo estic tot l'estiu a barna i aquesta segona quinzena d'agost sense treballar, entre contracte i contracte, així que si t'avorreixes, ja saps! Petons.

Lars Shalom ha dit...

gay girls in the ww2

(some worrying content)

PLEASE BE GODS