Records dels 90 (I)

Fa unes setmanes, glamboy69, AKA arqueòleg glamurós, em va emplaçar a escriure alguna cosa sobre els 90. La veritat és que he fet bastant repàs musical dels 80 i sobre els 90 no tant. I no serà per música de l'època que escolti, però és que em costa més sentar càtedra i parlar de moviments, corrents i tot el rotllo aquest. Més que res que jo puc dir que si jo hagués estat jove als 80 (que no ho vaig ser, que era nen, que em van agafar entre els 4 i els 13 anys) jo hagués estat tecnopopero, neoromàntic, amant del cutrepunk, una mica sinistre, postpunk i indie en el sentit què s'entenia a mitjans dels 80 (c86, sarah records, smiths, jesus and mary chain, etc.).

Dels 90, no puc dir ni que fos shoegazer, ni grunge, ni britpopero, ni integrista de la música electrònica, ni bakala, ni trance, ni triphopero, ni hiphopero, ni r&b. I no obstant, els vaig viure molt intensament, com no podria ser d'una altre manera, doncs em van agafar en la "flor de la vida", dels 14 als 23, lapse d'edat decisiu on els hi hagi pel desenvolupament personal d'una persona (l'éducation sentimentale que diria Flaubert).

Let's start from the beginning

El canvi de dècada jo el vaig viure com una revolució llargament esperada. Ja dos anys abans vaig viure intensíssimament la moda tonta de l'acid house. I certament ja abans del canvi de dècada em vaig convertir en un amant de la música electrònica pre-bakala, rotllo house i "baggy". Clar que van arribar Chimo Bayo, la ruta del bakalao, el del mechero de la sole, la música trance i ho van destroçar tot.

Certament, els començaments de la dècada dels 90 són un moment que m'horroritza i m'atrau a parts iguals. L'època horrorosa de les "mama-chicho", de la "quinta marcha" i "hablando se entiende la basca" i els flequillos horrorosos de Penélope Cruz i Jesús Vázquez (pentinat que va fer furor, jo mateix portava flequillo a l'estil Jesús Vázquez entre 1990 i 1992). Nens i nenes que llegiu aquest blog, recordeu que parlem de la prehistòria, aquella època en què Jesús Vázquez era suposadament hetero.

De qui més fan vaig ser a l'època era dels Depeche Mode de l'època Violator. També vaig viure amb devoció els començaments de Fangoria, ja sabeu aquella era pre-vulcana i vulcana en què era realment alternatiu ser fan de Fangoria... Una de les cançons favorites de l'època del meu xicot és el "groove is in the heart" de Deee Lite. Fangoria els van recopiar descaradament a "Hagamos algo superficial y vulgar", i per a mostra, un botó:



Què petardos eren Deee Lite... quins temps...

I aquí la prova de les "inspiracions" de Fangoria:



Un altre element de la banda sonora de l'època és la Madonna putón del "justify my love" i sobretot l'Erotica, que em recorda tant a quan anava a les tardes bollycao de la discoteca metro, en què et regalaven un bollycao a l'entrada. Bollycao i cubata per berenar diumenge per la tarda amb l'erotica de fons...



I de cop...

...els 90 que tan electrònics van començar es van convertir en guitarreros. Era encara l'any 1991, però la bomba va esclatar per aquí el 92-93. De cop i volta tots els moderns van tornar a les guitarres, òbviament "smells like teen spirit" va tenir la culpa, però tot i que Nirvana m'agraden força, jo sempre em vaig sentir més shoegazer que grunge. Distorsió i psicodèlia, però amb bases poppies. Tot el que no fos grunge trigava bastant a arribar aquí. Per exemple Teenage Fanclub els vaig descobrir el 93 i My bloody Valentine el 94. No em puc estar de postejar dos youtubes d'alguns dels meus guitarrejos preferits de l'època:



Què poppies i què macos els Teenage Fanclub. I ara prepareu-vos, els que es maregin que prenguin un biodramina. Melodies celestials però que maregen... cortesia de My bloody Valentine. 13 anys més tard Sofia Coppola en faria d'algunes cançons banda sonora de "Lost in translation". El millor grup dels 90?



..."de niño a hombre"

Doncs sí, igual que la Chábeli Iglesias, tot i que la pubertat ja l'havia passat feia 2-3 anys. Recordo amb especial devoció aquest disc tan aspre, abstracte i poètic, que em va atrapar en una època solitària i entre les cançons del qual vaig redescobrir noves dimensions de la meva individualitat. Sí, REM sonaven a "los 40", però el 1992 com una crisàlida va sortir una nova dimensió de mí, més autèntica, més individual, més personal. "Automatic for the people" va ser la meva particular cerca introspectiva de quan compleixes, desorientat, 16 anys i descobreixes que les respostes són més senzilles del que semblen i són a l'interior, ben endins.





To be continued...

...quan torni d'Escandinàvia!

Keroro

El meu últim descobriment cultural és un dibuix manga que em té fascinat, el sargent Keroro. I com que cada vegada que faig un decobriment cultural, intento fer partícep a la gent del meu entorn, aquest cop els ha tocat que els doni la tabarra a les meves nebodes de 3 i 4 anys. Els vaig gravar un parell de capítols havent-los explicat prèviament de què anava la sèrie (van entendre el concepte "granota" o sigui "g'nota" o "ganota" i el concepte extraterrestre "tat'este"). La veritat és que m'he tornat fan-fan i les meves nebodes estaven super-atentes tot i que em va fer una mica de cosa perquè també estaven fent un cop d'ull la meva germana i la meva mare i el cert és que en comparació amb "Heidi" és una sèrie ràpida i fins i tot "violenta"... bé és un llenguatge visual completament diferent. En general el manga infantil té un no-se-què que m'atrau molt més que el dibuix europeu per nens i ja no diguem el dibuix americà infantil a l'estil Disney. Crec que té a veure amb la simplicitat i gruix dels traços i a la vegada amb la coloraina que li posen els japos, omplint la pantalla de caràcters i pampallugues, amb un ritme frenètic i un humor exagerat, innocent i a la vegada escatològic. És curiós, perquè en quant a còmic d'adults em passa a l'inrevés, m'estimo més el còmic occidental que no pas el manga.

Bé, em trec el barret amb el dibuixant del sargent Keroro. Té molt mèrit donar vida a un personatge amb aquests ulls!

Més informació a la web del club super 3.

Romb a Escandinàvia

El proper dijous marxo romb a Escandinàvia, a fugir de l'enganxosa calor barcelonina. Estarem a Copenhague, Bergen (amb escapada pels fiords) i Estocolm. Algun consell especial d'algun lector?

Deconstruïnt la "movida"

Us pensàveu que m'havia mort? Doncs no, però el meu blog sí que ho està una mica, de mort. La setmana que ve acabo exàmens (sí, als meus 31 anyassos m'ha donat per començar una tercera carrera, deu ser que amb el treball, el marit i el blog no tinc prou). Prometo a partir de llavors ser més regular.

Aquests dies he estat pensant en temes musicals pel blog. Un sobre icones oblidades dels 80 i un altre sobre com vaig viure jo els 90, musicalment parlant. Però vas pensant en temes i veus que al seu torn els pots subdividir més... total que al final no he escrit res!

Bé, anem al gra. Una de les coses que humilment he pensat en reivindicar des d'aquí són uns quants artistes espanyols dels 80 no solen ser els que s'associen ja sigui a la "movida" o al tontipop comercial de l'època estil Mecano. Parteixo de la base que el tàndem imprescindible per entendre l'evolució musical hispana des de 1980 a 1990 és Pegamoides-Dinarama-Fangoria, entre d'altres coses gràcies al geni de Berlanga & Canut i a l'oportunisme i imatge d'Alaska. Però també és injust no considerar que hi ha haver molt més i que de fet, no va existir cap "movida" simplement molts artistes que van coincidir en l'espai i el temps, molts dels quals mereixen ser rescatats de l'oblit (i molts altres que es mereixen ser oblidats, per suposat). No pretenc fer cap antologia, tan sols rescatar uns artistes que per una o altra raó m'han cridat l'atenció.

Vídeo

Una de les horterades més grans dels 80 eren els noms dels grups. Se suposava que havien de ser exòtics i glamurosos. De fet hi havia un grup força dolentot que es deia "Glamour" i d'altres amb noms impossibles com "Comité cisne", o les sempre petardes "Objetivo Birmania" (el meu xicot es pensava que les noies aquestes van muntar el grup per reunir pasta per anar de viatge de fi de curs a Birmània, doncs no, és el títol d'una peli).

Vídeo, té un nom d'aquests que a l'època sonaven "muy modelnos". És una llàstima que Mecano s'endugués l'èxit comercial i no ells, perquè "la noche no es para mí" es tot un hit. Tant de bo el pop comercial que es fa avui estigués a l'alçada de Vídeo. A més quin glamour que tenien les dues cantants. Aprèn, Ana Torroja!



La Mode

En la línia dels grups amb noms pretenciosos. Era un grup liderat per un friqui mític en els ambients madrilenys de l'època, doncs va ser el descobridor i mentor d'Alaska. El personatge té tela, als 80 va arribar a formar part de la Falange Auténtica. Que us pensàveu, que els flirtejos d'Alaska amb l'ultradreta són nous? Disfrutem del tecnopop amb lletres pretencioses de la Mode, capaços de ficar a Leonardo da Vinci i Andy Warhol en la mateixa cançó. En els temps del Canto del Moco, la Gordeja de Van-Gor, Hemorral i Operación Truño tenir pretensions literàries i esmentar personatges de la cultura universal en les cançons seria impensable!!



El "iberpunk"

Doncs sí, Spain is different. El punk a la ibèrica va ser realment cutrelux i encantador durant els 80, bàsicament per la seva ingenuitat. Jo, que mai vaig vestir com punk, burgeset que és un, reconec que espiritualment n'he estat molt, de punk.

No m'agrada sentar càtedra, però dins el punk ibèric podríem distingir dues corrents. Una, paral·lela a la movida madrilenya, amb Parálisis Permanente com a màxim exponent. Una altra, sorgida al País Basc en plena crisi industrial i en aquells anys en què ETA assassinava a més de 100 persones per any, amb Eskorbuto i La Polla Records com a màxims exponents ,tot i que els segons mai m'han agradat. En definitiva, dues concepcions quasi antagòniques: el punk com a estètica o el punk com a rebelió social.

Parálisis permanente

Grup contradictori on els hi hagi. Nacho Canut (Pegamoides, Dinarama, Fangoria) volia emular els Ramones i feia lletres iròniques que Eduardo Benavente, cantant, reinterpretava adaptant-les a un personatge punk-sinistre que es va prendre molt, potser massa seriosament. Després Canut marxa del grup i entra Ana Curra, formant una de les parelles sentimentals més glamouroses del pop espanyol de tots els temps. I és que el glamour de les parelles heroinòmanes ja tirava molt abans de Kate Moss i Pete Doherty i de de Courtney Love i Kurt Cobain. Amb Curra van adoptar un so menys Ramones i més Siouxsie, i unes lletres mítiques com la de "Tengo un precio (soy barata)" o "Quiero ser santa". La història tràgica és coneguda per tothom, el 1983 Eduardo mor en un accident de cotxe i Ana Curra des de llavors, sempre tindrà l'estigma de ser la Isabel Pantoja del punk.



Vulpess

Aquestes noies de Bilbao certament no haguessin passat a la història si no fos per la famosa polèmica que va passar el 1983 a televisió espanyola. Van retirar el programa "Caja de ritmos" per una actuació de les Vulpess. Mireu què en van dir a l'editorial d'ABC: "ABC ha sido siempre hostil a publicar obcenidades. Desde su fundación este periódico se ha esforzado en presentar, por respeto al lector y a sus propios principios, un lenguaje cuidado y limpio de procacidades. El editorial de hoy, sin embargo, carecería de aunténtica significación sin la reproducción íntegra de la canción <<Me gusta ser una zorra>>, transmitida por Televisión Española a una audiencia formada especialmente por adolescentes. Varios millones de españoles escucharon el texto que, con vergüenza por nuestra degradación ciudadana, publicamos a continuación. Y lo publicamos porque de no hacerlo el lector no creería que las cosas han llegado a tal extremo".

No hi havia per tant, a més, la música era una versió força dolenteta del "I wanna be your dog" d'Iggy Pop and The Stooges. Això sí, la lletra té el seu què. fa una lectura ben particular de la filosofia del "no future": "prefiero masturbarme yo sola en mi cama / antes que acostarme con quien me hable del mañana".



Eskorbuto

Per mi, el millor grup de punk ibèric. Per la seva radical ingenuitat i sencillesa. Per lo primitiu i energètic de la seva música i la seva nua sinceritat. Màrtirs de l'heroina, els dos líders de la banda van morir destrossats per la droga el 1992. No van deixar un cadàver tan bonic com el d'Eduardo Benavente, però el seu llegat és per bé i per mal immens. Sobretot entre la facció anarko-okupa, per desgràcia.

Sí, el cantant imitava el look de Sid Vicious. les lletres sovint eren ingènues i amb més d'un ripio que et fa pitar les orelles. Però ens han deixat regals en forma de frases-consigna com "créeis que todo tiene un límite, así estáis todos, limitados", "si dormir es morir, qué es lo que sueña un muerto?" "prefiero morir como un cobarde que vivir cobardemente" o el seu "Anarchy in the UK" particular: "Ratas en Bizkaia": "Mirarás al cielo y verás / una gran nube sucia / no lo pienses, no lo dudes / Altos Hornos de nuestra ciudad / Mirarás las fachadas / llenas de mierda, llenas de mierda / Desde Santurce a Bilbao, vengo por toda la orilla / Somos ratas en Bizkaia / somos ratas contaminadas / y vivimos en un pueblo / que naufraga, que naufraga, fraga, fraga". El seu "hit" de sobres conegut és "mucha policía, poca diversión" però realment és una de les seves cançons més tontes. Us paso un vídeo amb tres cançons d'"Anti-todo" (1985) el seu millor disc. Per cert, sabíeu que la nynonya d'Anne Igartiburu era fan d'Eskorbuto abans de ser fan de Julio Iglesias i presentar "Mira quién baila" i "Corazón, corazón"?