Els meus 8 discos dels 80 (IV)

Avui, divendres sant, no em sento massa sant, així que triaré dos discos un xic "pecadors".

Soft Cell - "Non-stop erotic cabaret" (1981)

El món és ple d'injustícies i, de vegades, fins i tot la fama i l'èxit poden ser injustos. Primera injustícia: que Soft Cell sigui "el grup de Marc Almond", perquè Marc Almond era el 50% d'una parella musical on les dues meitats comptaven, i molt: sense els teclats de Dave Ball, aquest disc no estaria en aquesta llista ni es consideraria Soft Cell precursors, amb 6 anys d'antelació, de la música house amb el seu primer single, "Memorabilia". Segona injustícia: que Soft Cell sigui "el grup de Tainted Love", perquè "Tainted Love" no deixa de ser una versió i una cançó més d'un repertori emocionant, intens i molt interessant.

"Non-stop Erotic Cabaret" és un àlbum a la vegada iconoclasta i accessible, comercial però ple de "doubles entendres". Benvinguts a un "voyage au bout de la nuit", a un món de cabaret, llums vermelles i sexualitats ocultes ("Isn't it nice/Sugar and spice/Luring disco dollies to a life of vice?"). Aquest disc només podia haver sortit en l'efervescència creativa de la Gran Bretanya post-punk i pre-SIDA, en la confluència estranya entre el teatre amateur, la performance i el tecno-pop, el glamour de plomes i setí i la classe obrera anglesa i, per sobre de tot, una urgent i primària necessitat d'expressió artística i de viure de pressa. Com cantava un Marc Almond anfetaminitzat a "Entertain me": "I've seen it before and I've done it before". I de regal, per cloure el disc, una de les cançons més tristes, àgries i cíniques que s'hagin escrit mai sobre el final d'una relació: "Say hello, wave goodbye": "Take your hands off me / I don't belong to you, you see / Take a look at my face for the last time / I never knew you, you never knew me / Say hello goodbye". I si tot això us ha semblat poc, recordar-vos que el disc te una cançó que es diu "Tainted love"...


Life is a Cabaret, old chum, come to the Cabaret

Mylène Farmer - "Ainsi soit je..." (1988)

Anglaterra, Anglaterra... Sí, el pop no seria el mateix sense les contribucions d'aquesta part insular de... ¿Europa? Però el món de la música pop no s'acaba pas al pop anglès i com a humil mostra aquesta petita obra mestra força desconeguda a les nostres latituds, tot i que vingui del veí del nord.

Es pot veure a Mylène Farmer de dues maneres. Com una artista seriosa o com "la Madonna francesa". Com a creadora, juntament amb el seu inseparable company d'aventures, Laurent Boutonnat, d'un univers personal tan enigmàtic com fascinant o com a l'artista més venedora de França a la segona meitat dels 80 i la primera dels 90. Com a adaptadora ambiciosa de la tradició literària francesa (atrevir-se a obrir un disc musicant Baudelaire en clau pop és molt atrevir-se, com fa Mylène amb "L'holorge", però encara ho és més si tanques el mateix disc adaptant una de les grans de la chanson com Juliette Gréco) o bé com a vulgar i pretensiosa lletrista.

"Ainsi soit je" és segurament el seu àlbum més reeixit, que consolida les maneres que ja s'apuntaven en el debut, "Cendres de lune". Un clàssic modern que és tant hereu de Jane Birkin com precursor de Carla Bruni. Els ingredients? Pessimisme existencial i glamour erotitzant a dosis iguals, temes volgudament polèmics i irreverents (el suicidi a "Jardin de Vienne", el transgenerisme a "Sans contrefaçon", la irreligiositat a "Sans logique", les obsessions sexuals a "Pourvu qu'elles soient douces") i, sobretot, una gran habilitat per treure partit d'una veu poc dotada i per escriure rimes sorprenents que se't queden a la primera, com si d'eslògans publicitaris es tractés: "Ton regard oblique / en rien n'est lubrique / ta maman t'a trop fessé / Ton goût du revers / n'a rien de pervers / et ton bébé n'est pas fâché ...", "Puisqu'il faut choisir / à mots doux je peux le dire / sans contrefaçon / je suis un garçon ...", "... tu dis qu'il faut du temps / qu'aimer n'est pas un jeu d'enfant / je sais bien que tu mens / mais je suis si seule à présent ..." o, potser, la rima que més s'escau a la setmana santa, de la cançó "Sans logique": "Si Dieu nous fait à son image / si c’était sa volonté / il aurait dû prendre ombrage / du malin mal habité".


L'àngel pelroig... o era dimoni? (font: www.mylene.net)