Moi, Lolita

Donat que tinc lectors (i qui sap, lectores) que agraden de les formes femenines, gaudiu d'un homenatge als sentits i a la ment que us ofereixo a partir d'unes de les cançons més petardes del pop en francès dels darrers 30 anys. De fet, a mi les dones ni fu ni fa sexualment parlant, però les "lolites" sempre m'han cridat l'atenció, de la mateixa manera que les "donasses" a l'estil Courtney.

En la cultura francòfona hi ha una predilecció molt marcada per les lolites. Penso en clàssiques dels 60 com France Gall o Jane Birkin. Però jo com que sóc més vuitanter des d'aquí faré un petit recordatori-homenatge a unes altres "Lolites":

Lio

Aquesta cantant belga d'origen portuguès fa seduir a tota una generació en el canvi de dècada entre els 70 i 80. Cal dir que el seu primer disc va ser produït per uns dels pioners de la música electrònica, Telex. I que fins mitjans dels 80 va treure un seguit de discos força dignes. Per la memòria queden hits com "Banana split" (no us perdeu el vídeo de youtube... segur que de seguida entendreu la "metàfora" del plàtan i les cireres), "Si belle et inutile", "La reine des pomes" o "Mona Lisa".

Però el seu gran hit, sens dubte, és "Amoureux solitaires", tot un clàssic de la música electro que va ser un hit als països francòfons l'any 1980. Una petita joia escrita pels Telex que, per cert, aquell mateix any van representar Bèlgica a eurovisió en una memorable actuació. Off topic: penseu que si parleu de "Telex" davant les vostres coneixences quedareu com uns moderns, doncs van ser invitats al sonar fa un parell d'anys si no recordo malament. Per a tots vosaltres, Lio:



Stephanie

Si hi ha algú que als anys 80 li podia arrebassar a Lady Di el títol de reina de cors eren les germanes Grimaldi. Caroline, després d'un amour fou amb Philippe Junot va sentar el cap amb Stephano Cassiraghi, pare dels seus tres fills grans i que va morir en un desgraciat accident. Però mentre la seva germana gran sentava el cap, Stephanie es va convertir en un relleu encara més enfant terrible que la seva germana gran: "la princesa rebelde", que deien a la revista "Hola". Igual li donava per liar-se amb playboys de dubtosa reputació com per ser pionera del topless o... fer de cantant! I és així com el 1986 aquesta Lolita de masculines faccions (té una mandíbula que ni Morrissey) va iniciar-se al món de la música. Jo em quedo amb els seus pentinats made in Llongueras que van fer veritable furor. Recordo un amor platònic de la infantesa, una amiga de la meva germana gran, que portava un pentinat igual (sí, fins ben bé als 10-11 anys vaig tenir tendències bisexuals).



Alizée

Sens dubte, la Lolita per excel·lència del pop francès de l'última dècada. Recordem que la noia va ser descoberta pel tàndem Mylène Farmer/Laurent Boutonnat, a qui ja vaig dedicar un post. La meva reflexió malèvola és que segurament Mylène Farmer, als seus 40 anys tenia una sèrie de lletres al calaix que no podia cantar ella a la seva edat, ja que li esqueien millor a una noia de 16 anys com Alizée. De fet durant 2001-2003 Mylène va estar pluriempleada: escrivia cançons per a Alizée i cançons per a ella mateixa. Només de la malèvola ploma de Mylène podia sortir un hit tan rodó com Moi Lolita. Tampoc vull oblidar la cançó "J'en ai marre". De fet al blog de jenesaispop discuteixen si Coldplay l'ha plagiada en el seu nou single!

Per a tots vosaltres, "Moi Lolita", d'Alizée:

Parli'm en comú

Penjo un escrit no original, però és que ho expressa tot mil vegades millor del que ho faria jo. Mandrós que és un. L'article és del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universidad Autónoma de Madrid.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/628/un-manifiesto-nacionalista/

Que, per cert, veig sorprès que skorbuto, un dels comentaristes d'aquest blog, ha opinat en el post que enllaço. Quines casualitats!

La veritat és que parlar de llengües i tot el que comporta el tema és una mica obrir la caixa dels trons en quant a blogs respecta (diguem que és com una mena crida irresistible per a trolls de diferents ideologies), i són temes que em fa un pal immens discutir. I és que parlem d'un debat que fa honor al nom d'aquest blog: més vell que l'anar a peu!

Només dir que em fa tanta tírria UPD, Ciutadans i Convivencia Cívica com ERC, la plataforma per la llengua o gent tipus Víctor Alexandre. De veritat és que si em mullo m'arrisco a que els d'un extrem m'acusin d'abertzale radical tancat amic dels terroristes i els altres de venut-botifler-traidor-feixista.

Per cert que per a trolls, els de Noruega:

Al planeta de les granototes no tenen problemes de llengües, i fins i tot s'entenen molt bé amb els trolls!

Impressions d'Escandinàvia

Unes petites reflexions inconnexes del meu mini-viatge per Escandinàvia.

Enveja, d'uns països amb un nivell de garrulerisme ostensiblement més baix.

Enveja, d'uns països on es respecta l'entorn i on el desenvolupament econòmic no ho ha arrassat tot. On bosc vol dir "bosc", no quatre arbres mal arreplegats i natura vol dir natura no "espai no urbanitzat".

Enveja, perquè a mi la pluja i el clima d'entretemps m'encanta, i aquestes dates per allà és com si fos primavera.

Enveja, perquè els nòrdics són més alts, més ben fets i més guapos que nosaltres, els llatins. Ja sé que és subjectiu, però, bé, és la meva percepció. No, no vam fer cap trio, malpensats!

Enveja, de tres països petits, de fet, amb llengües molt semblants, que han après conviure entre ells al llarg de la història (amb els seus rifi-rafes, és clar) sense imposar-se els uns als altres. Amb això de les llengues escandinaves, com diuen a la wikipedia, passa el que deia el lingüista jueu Max Weinreich, allò de què "una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una flota" (en yiddish: "a shprakh iz a dialekt mit an armey un flot").

Doctor, l'enveja és sana?

Ja sé que em direu que si hagués de passar un hivern sencer allà, amb les "fenomenals" temperatures i les llargues nits, un altre gall cantaria i és cert.

Keroro al país dels fiords (podeu fer clic per veure la foto amb més detall)

P.S. Emulant al Ferran i als seus amics em vaig banyar (en pilotes és clar, al fjord d'Aurland), això sí no vaig poder passar dels genolls. Mai i quan dic mai és MAI he "tastat" una aigua tan gelada!!!! Les fotos no les penjo que a l'interviu em donen més per elles!

Records dels 90 (II): La más grande

Molts homes gais i molts heterogais (uséasé, homes heterosexuals susceptibles de ser confosos per gais) tenim una fal·lera per les donasses, o sigui, aquelles dones que responen a l'arquetip mític d'Eva, de la mantis religiosa, de la vagina dentata, de la puta, de la diva. Lucía Etxebarria ho explica molt bé al seu llibre "Courtney y yo". Crec que antropològicament aquesta devoció té a veure (però això és una interpretació 100% personal) amb les restes de religió matriarcal que queden del món prehistòric. Recordeu les venus prehistòriques com la Venus de Willendorf:

Una predecessora de Courtney Love, fa més o menys 25.000 anys

Courtney Love és la donassa par excellance dels anys 90, per disgust de Madonna. Realment la vaig redescobrir tard, però ja se sap la dita: nunca es tarde si la picha dicha es buena, tot i que ja em va fascinar la imatge de Courtney quan el suicidi del seu marit Kurt Cobain, l'any 1994. Recordo haver vist al telenotícies unes imatges de Kurt i Courtney, completament drogats, amb la seva filla Frances en braços baixant d'un avió. Tremend.

Per pur prejudici vaig trigar uns anys a descobrir Hole, el grup de Courtney. En un principi em va semblar un més dels grups sorgits de forma oportunista a rebuf del grunge. Però va ser gràcies a la genial pel·lícula 200 cigarettes (1999), i sobretot a una frase pronunciada per ella a la pel·lícula, en què el personatge que interpreta Courtney fa un particular desafiament al seu millor amic, amb qui han tingut una tensió sexual irresolta des de sempre: "I dare you to fuck me". Des de llavors, em vaig convertir per sempre més en debot fan d'aquesta antidiva. "El escándalo de Larry Flint" és, òbviament una altra referència cinematogràfica ineludible quan es parla de Courtney Love, però m'estimo més des d'aquí reivindicar aquesta deconeguda comèdia romàntica sui generis:



Tot seguit va venir el redescobriment de la carrera musical de Courtney, especialment d'un disc "Live through this" que no només és un dels millors discs del grunge, potser només superat pels discos de Nirvana, sinó que és un dels 10 grans discos enblema dels 90.

Realment m'és igual si el difunt Kurt Cobain va tenir o no a veure en el contingut musical del disc. Jo personalment crec que sí, per les harmonies i acords que utilitza, però tant fa. El que marca la diferència és la forma de cantar de Courtney. Ja sigui intimista (Doll parts, Softer softest) o histèrica (Gutless), ens presenta una forma de cantar fresca, inèdita, fascinant i sobretot amb una força indescriptible. Mai uns brams (en castellà, "berreos") van tenir tanta expressivitat, al menys per a mi.

I les lletres, quines senyores lletres. Des de la paròdia venjativa que fa del moviment riot girrrrrl a "Rock star" al calfred que et recorre quan escoltes la veu de Courtney superposada amb la del seu llavors marit Kurt Cobain a "Asking for it": "If you live through this with me, I swear that I will die for you"; de la dona víctima d'una societat masclista ("Miss world" o "Doll parts" amb la inoblidable frase "I want to be the girl with the most cake") a la dona botxí que es pren la seva revenja ("someday you will ache like I do" canta Courtney al final de "Doll parts" o el també suggestiu final de Violet, en què dóna la volta a la truita a la cançó: "I told you, from the start just how this would end: when I get what I want, I never want it again"). Així és Courtney: ni puta, ni submissa.



"Might last a day, yeah / Mine is forever"

Com, que encara no has sentit aquesta obra d'art???

Per cloure aquest post, no em puc estar de penjar aquest genial homenatge-paròdia que van fer els de Muchachada Nui. A l'sketch surten Courtney i la seva filla Frances. Insuperable la frase final de Frances a Courtney.